La meva cultureta està formada per la de “diari” i la que conservo del que em van ensenyar els meus pares, mestres i els llibres. Sóc conscient de que hi ha cultura als museus, teatres, conferències, etc. i també n’he rebut d’aquestes fonts, però les tres primeres han estat i són el doll més important del que he begut. Al llarg de la vida la cultura es va acumulant, però arriba un moment, ‘provecta senectutis’, en que comencen a fer-se goteres al cap i et passa allò de que cada vegada recordes coses més antigues i les més recents t’entren i surten pels parietals. Del que sí puc presumir és de formar part del grup que llegeix més d’un llibre a l’any. Compte! Però, amb menystenir la cultureta de diari, perquè als diaris, al contrari de la televisió, s’hi pot trobar CULTURA, si la cerques. I, no tan sols en els articles de fons sinó també a les pàgines informatives, sempre que la informació sigui, endemés de veraç, de profunditat i correcta gramaticalment, que de tot s’hi troba (Ara, no em retragueu la pobra escriptura d’aquestes cartes). Amb la “cultura de diari” avui tinc l’excusa per escriure amb els diaris davant. Torno als temes d’actualitat, que alguns trobàveu a faltar segons algunes opinions rebudes.
Em segueixen preocupant aquelles víctimes de la fam, la guerra, la malaltia o la injustícia en general. Síria està a les primeres pàgines, o hi hauria d’estar, però n’hi ha molt més; a l’Afganistan, al centre d’Àfrica, l’Iraq, Líbia, Ucraïna, als barris de les nostres ciutats i les de més enllà. Víctimes són els refugiats i desplaçats pels conflictes bèl·lics o les dictadures i els qui les pateixen a casa seva. Heu vist aquest nen sirià carregat en un ambulància amb la cara ensangonada? O, la gent que segueix atrapada en camps de refugiats o desplaçats? Els qui travessen el Mediterrani en barques neumàtiques? I, els que estan atrapats a Líban o Turquia? Mare meva, Turquia! Europa ha tancat les portes… a la Humanitat i al Humanisme, pagant al sàtrapa de l’Erdogan perquè retingui, qui sap en quines condicions (ningú no en parla), una munió incommensurable de refugiats i ell, conscient de la seva privilegiada posició geoestratègica, festejant amb Occident i amb Putin, que Déu n’hi do; torna a buscar conflicte, o empitjorar-lo, amb Ucraïna. D’abans de l’estiu, el món no ha millorat. Per molts ha empitjorat, menys pels que han mort en aquest temps.
En un altre ordre de coses, acostumo a seguir el que passa a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, cercant sempre la bona informació. Enguany sembla que hi ha dos grans temes: el corredor del Mediterrani i l’Any Llull. Llegeixo: “L’abandonament del corredor mediterrani és només una mostra més que l’operació per desdibuixar Catalunya i els Països Catalans és conscient i premeditada, i que, a hores d’ara, només la creació d’un estat independent la pot frenar”. A Prada, el meu company i amic Joan Amorós, va exigir a l’Estat que el 2018 estigui enllestit el corredor mediterrani en ample europeu fins a Cartagena, una obra que ja hauria d’estar feta, segons els compromisos del Ministeri de Foment, des del 2013. T’estranya, Joan?
La commemoració de L’Any Llull es va iniciar a la UCE amb una taula rodona sobre la figura d’un dels grans de la literatura, filosofia i ciència medievals europees. Hi van participar representants del Principat, de les Illes i la catedràtica de filologia catalana Lola Badia que va qualificar Ramon Llull com l’escriptor colossal que feia palpitar la vida coetània. La representant de les Illes, M. Isabel Ripoll, va dir que “el missatge lul·lià es fa més viu, necessàri i vigent que mai en aquest món convuls”, destacant la seva condició de laic amb profundes inquietuds espirituals. Estic segur de que, si Llull visqués, ens donaria un cop de mà amb el corredor mediterrani.
Em preocupa la situació en que el pervers govern del PP vol situar a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Els impresentables membres del desacreditat Tribunal Constitucional li han donat vint dies perquè al·legui contra la suspensió (per part del TC) de les conclusions de la comissió del Procés Constituent i expliqui si, al seu parer, la votació en ple va contravenir les ordres emeses pel mateix TC. Quines penques! Quina democràcia és aquesta que permet es qüestionin les decisions d’un Parlament elegit democràticament? Recordem que els tres poders, legislatiu, executiu i judicial han de ser independents i que, com ha manifestat Forcadell, “Als estats democràtics, els conflictes polítics es resolen políticament, amb diàleg i acords, no al TC”. Spain is diferent! Ho sabíem, però…
Sobre la situació de la política espanyola, gairebé em fa mal de ventre haver-ne de parlar. Però, mentre estiguem formant part d’aquell Estat, hi tenim coses a guanyar o perdre, més aviat això últim. El “culebrón” de Madrid causa vergonya aliena, sobretot si pensem com el món se n’està rient i que ens pot costar car a TOTS. En poques paraules, són incapaços de formar govern i encara no han ni investit. I, Felip VI, què hi pinta? Aquí, el president Mas va fer un pas al costat però, allí, Rajoy no es mou de la cadira, s’hi agafa fort i espera que aquell que va cap on bufa el vent, El Rivera, li toqui la barbeta. El cap del partit més corrupte de la història de l’Estat signant mesures anticorrupció amb un botifler que li posa les coses en safata per poder tocar cuixa. Veurem com acaba aquest “culebrón” a l’espanyola. Jo no tinc especials simpaties pel Pedro Sánchez, no ens reconeix ni el dret a decidir però, en el seu cas, tampoc no deixaria investir Rajoy. Abans unes terceres eleccions (la data possible, cercada amb traïdoria, retrata els seus inventors) que investir un tipus que, a banda de les malvestats contra Catalunya, ni ha governat ni ha deixat governar i, quan ho ha fet, el desastre i la vergonya davant el món. Prou!
