Francesc Canosa acaba de publicar Entre el sabre i la bomba. Memòries d'un país i d'un partit: Unió Democràtica de Catalunya (1931-1980)
Les més de 35.000 pàgines de diari que va escriure no són precisament l’antítesi de l’egocentrisme, però tot i ser recargolada i vanitosa, té un magnetisme molt difícil de resistir.
De l’autenticitat només en va treure que tot allò en què creiem està destinat a fallar-nos i a semblar-nos insuficient i mancat.
"La mirada és un instrument d’adaptació a un entorn que roman hostil per bé que t’hi hagis adaptat."
Els lectors comprem la il•lusió de la realitat de Maupassant perquè ens surt de franc: simplement mostra, no pretén vendre res.
Estaria bé que aquells qui esperen l’àngel deixessin de preocupar-se pels que donen pa als pardals. Estaria bé que algú volgués veure com Malte i estigués disposat a pagar-ne el preu.
Ara que acaba l’any, què millor que recordar que el temps no para mai de córrer i algun dia se’ns acabaran les excuses si vivim dels llibres sense treure’n res.
“Diari d’uns anys” és un compromís que tenim amb l’optimisme tots aquells que ens queixem de tot i tothom amb massa lleugeresa.
Mann deia que totes les novel•les resultaven insulses sense ironia, no sorprèn que el final de la història sigui una brometa per a dogmàtics i descreguts.
veure Maragall més persona que personatge, despreocupat de la forma i abocat a un sentiment que va des de la cursileria més absoluta a l'erotisme en versió teenager
