Joan Carrera fou home integrador, culte, bon comunicador, excellent i compromès pastor, promotor diniciatives diverses en els àmbits eclesials.
Allò dahir només es podia enfocar com Guardiola el Gran ahir ho va enfocar, amb lofici de qui ha començat recollint pilotes
un dels darrers homes lliures i bojos del nostre país, capaç dembarcar-se a contravent casat i amb família com és, capaç de tenir sempre temps per tot i una illusió per cadascú
RES
Res, no és res, no ha passat res,
és només la vida que corre, vola,
el temps s’esvaeix com l’alè d’un bes,
I ens porta a caprici com pedra que roda.
Ara és el vent que xiula, crida,
més tard el so que va naixent.
S’acosta la pluja, també és vida
i d’un no res surten ànima i sentiment.
No passa res, és l’estiu...
Un vespre de finals d’hivern de 1973, un home de 90 anys, alt, prim, cabell blanc, amb un rostre i una presència de santedat, senzillesa, humilitat, bondat, va asseure’s en una cadira davant una sala a vessar de persones que es delien per escoltar-lo. El silenci es va fer absolut, i una veu suau va començar a parlar pausadament...
Quan ja el tinguin vist i ens lhagin embrutat, voldran anar a un altre indret, altre cop amb amenaça, no ho dubtin.
