La manera com es comunica en política ha canviat, i ho seguirà fent. Cada vegada està més mediatitzada i tendeix a l’espectacularització. La política ha entès que és bàsic incorporar les dinàmiques i el llenguatge audiovisual en les seves accions i estratègies. Cada paraula, cada gest, segueix uns paràmetres establerts segons a quina plataforma va dirigida. No és el mateix una intervenció o un discurs per la televisió que una píndola de vídeo per a les xarxes socials. Tal com explica la doctora en Comunicació Nadia Viounnikoff-Benet, a La imatge del líder en l’era digital, “ens trobem davant una democràcia mediàtica en la qual la informació política es veu obligada a mediatitzar-se. Els mitjans imposen el seu llenguatge i el seu format a la comunicació dels actors polítics, com en el cas de la construcció de les imatges”.
Les seus parlamentàries s’han convertit en platós de televisió. No només per les retransmissions en directe dels debats ni pels talls que apareixen als informatius, sinó també per l’arribada del llenguatge audiovisual als plenaris. Els discursos polítics caracteritzats per la profunditat, la complexitat argumental i una certa uniformitat, han deixat pas a uns torns de paraula dinàmics, impactants i senzills pel que fa als seus arguments. En llenguatge televisiu, diríem que són aptes per tots els públics. No només cerquen generar debat dins del mateix plenari, sinó que busquen crear continguts pels diferents productes mediàtics. El post partit ja forma part de la política.
Seguint amb el fil metafòric, el Twitter s’ha convertit en l’arena del coliseu romà. No tan sols genera polèmiques i alimenta el debat polític sinó que, fins i tot, ha influenciat i modificat el llenguatge i la manera com els polítics es relacionen amb els seus electors. Aquesta plataforma ha esdevingut una poderosa eina de comunicació política que ha vist néixer figures polítiques importants i ha condicionat i alterat la vida política en moments clau de la història recent.
Les polèmiques i discussions a Twitter són el pa de cada dia. Les picabaralles entre polítics, ciutadans i experts en diverses matèries són habituals en aquesta plataforma, i sovint magnificades pels actors interessats o pels mateixos mitjans de comunicació. La setmana passada en vam viure una de nova i amb un protagonista habitual, Gabriel Rufián. El líder republicà al Congrés Espanyol va acaparar retrets i va respondre alguns d’ells a causa del programa d’entrevistes que presenta i que es difon a YouTube, La Fábrica. Rufián va ser acusat de blanquejar a una figura tan polèmica i controvertida com Xavier García Albiol, exalcalde de Badalona i expresident del PP Català. En aquest article no entrarem a valorar els continguts concrets del programa ni els convidats que hi participen. L’objectiu no és donar voltes a aquesta polèmica, sinó recollir aquest fet anecdòtic per tal d’analitzar un nou fenomen; els líders polítics com a estrelles mediàtiques més enllà de l’entorn institucional. Alguns d’ells han passat de participar en diferents formats televisius per protagonitzar-los i conduir-los.
Pràcticament tots els polítics, especialment en campanya electoral, participen en tota mena de productes televisius, tant informatius com d’oci. Qui no recorda l’exvicepresidenta del Govern Espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría ballant a El Hormiguero d’Antena3? Més enllà d’aquests episodis puntuals emmarcats en uns comicis determinats, els polítics acaparen cada vegada més l’espai televisiu i l’entenen com un instrument bàsic pel que fa al seu posicionament personal i per augmentar la seva notorietat. Tanmateix, alguns han anat més enllà i han protagonitzat el seu propi programa televisiu, normalment difosos a través de plataformes en línia.
El cas més paradigmàtic és el de Pablo Iglesias amb el programa La Tuerka. Aquest es va començar a emetre l’any 2010 en diferents canals de l’Associació de Televisions Locals de la Comunitat de Madrid, quatre anys abans de la fundació de Podemos. Tanmateix, el mateix 2014, Iglesias va crear un producte provinent de la mateixa Tuerka anomenat Otra vuelta de Tuerka, emès per Público TV. Així doncs, quan Iglesias va fer el salt a la política nacional, també ho va fer el seu programa de televisió. Va passar de ser d’àmbit local i autonòmic, a ser en línia i emès per un mitjà d’àmbit nacional. Evidentment, no va ser casualitat.
Iglesias va adaptar un format televisiu que ja dominava per a reforçar la seva figura política. I quina millor manera de fer-ho que a través de la televisió? Un llenguatge que la gran majoria de la societat domina i entén. A més, aquest fet li aportava un tret distintiu i innovador, un líder polític amb el seu propi programa televisiu. Un format que li permetia destacar altres atributs que costa ressaltar en el dia a dia de la política; capacitat d’escolta, de reflexió, d’argumentació, de pensament crític, d’enfrontar-se a les mateixes contradiccions ideològiques i personals, de mostrar interessos i inquietuds més enllà de la política, per exemple.
Sense cap mena de dubte, Iglesias ha creat un precedent en la política espanyola. Tot i que cal no oblidar que en alguns països de l’Amèrica Llatina aquesta estratègia mediàtica ja fa anys que s’intenta explotar. Un dels referents és Aló Presidente (1999-2012) protagonitzat per l’expresident veneçolà Hugo Chávez –en el seu inici, els ciutadans podien trucar per interactuar directament amb el President. Un format que en l’àmbit espanyol ens pot recordar al programa de TVE Tengo una pregunta para usted, que molts recordaran per una intervenció de Josep-Lluís Carod-Rovira; “Jo em dic com em dic aquí i a la Xina popular”.
Tornant a Gabriel Rufián, el portaveu d’Esquerra al Congrés va estrenar fa uns mesos un programa de televisió emès per YouTube. Un espai on entrevista personatges de la política, la comunicació, l’activisme i la cultura. És relativament senzill observar quins són els seus referents i d’on beu. Segurament sense Otra vuelta de Tuerka no hi hauria hagut La Fábrica. Tanmateix, és just destacar les particularitats d’aquest programa en concret. L’espai de gravació és la colònia tèxtil de Can Rosés a Cornellà de Llobregat. Un entorn que ens evoca l’antiga indústria catalana i el sistema de classes que perpetuava. Una evident picada d’ullet a la classe obrera i al món polític de l’esquerra. A més, el format adopta elements comunicatius i del llenguatge propi dels youtubers. Amb aquest programa pretén continuar aproximant-se a sectors de la societat amb els quals històricament l’independentisme ha tingut certes dificultats per connectar.
Per a Gabriel Rufián passar a protagonitzar un programa de televisió era un pas lògic. Ell és l’exemple del polític que ha utilitzat plataformes com Twitter per guanyar notorietat i arribar a uns públics objectius as quals altres organitzacions i líders polítics tenen dificultats per aproximar-s’hi. Evidentment, aquesta estratègia de posicionament personal i de capacitat d’influir en el debat polític té detractors i admiradors, tal com la seva figura en aquesta plataforma. Un modus vivendi en el qual s’hi sent còmode i que, habitualment, sap gestionar al seu favor.
La mediatització de la política és un fet. S’està difuminant la frontera entre figura institucional i personatge mediàtic. Els perfils dels líders estan mutant, la classe política està deixant d’estar protagonitzada per intel·lectuals i experts en diferents matèries per passar a estar acaparada per bons comunicadors. Del pensament crític als missatges virals, de la reflexió profunda a la senzillesa del llenguatge televisiu, de la complexitat argumental a l’impacte efectiu a les xarxes, del poder de la paraula a la dictadura de la imatge. En resum, de la democràcia representativa a la democràcia mediàtica.
