Per començar, això ho escric d’una revolada en aquest diumenge nit, desesperada perquè no se m’acudia cap cosa per completar l’article al voltant d’una anècdota viscuda un dels darrers dies d’agost, quan em va sorprendre una situació al carrer que, en realitat, era completament anodina: un captaire assegut en un banc del barri de Gràcia, a Barcelona, amb unes crosses ennegrides de brutícia. Si és això el que veig, perquè el que escric és el següent?: Jo no sé d’on l’hàbit de recordar-te, ara que fa anys que no hi ets, potser amb el mocador al coll onejant en un dia ventós de febrer, l’avinguda plena de gent i tu girant cua per veure si et perseguia, amb aquell gest entre maliciós i divertit, quan no existia ni la més remota aproximació a la idea d’aquesta imatge que s’hi barreja: tu tota erta i tabicada pel taüt amb els llavis exsangües. Jo no sé on acaba el record i comença el relat, on el present i on la resta del temps que sembla caure darrere i evaporar-se. Jo no sé com i on acaba la memòria que és com ventada, ona, revolta on anar a parar a una gola immensa i fosca on l’amor i la mort es confonen. El subjecte del meu record ni era una dona, ni algú que jo pogués conèixer, ni era res que especialment em cridés l’atenció tret d’un primer moment de sentiment solidari.
Temps després, és a dir, avui, llegint i apuntant idees disperses per a un projecte literari, retrobo “La poesia i el pensament” de Georg Steiner, llibre que ja havia llegit l’any passat mentre corregia una de les versions d’un llibre de poesia, i la teoria estètica i poètica de Paul Valéry, que he de confessar que no me n’he documentat, però no m’estranyaria gens que aquest volum formés part dels seus Cahiers -així, en francès, perquè en francès amb dir “cahiers”, ja tothom sap què són i de qui són, així com que allà no cal dir À la recherche du temps perdu, complet, perquè allà ja saben què és i de qui és només amb dir “recherche”-, i el curiós artefacte literari d’un autor argentí per a mi desconegut fins a aquest estiu, Juan José Saer, soterrat al mateix cementeri parisenc que Julio Cortázar, que també avui m’ha deixat trastocadíssima amb uns breus “arguments”, com ell els anomena, on parla de relat, record i memòria.
De sobte, avui, i en la procrastinació a què estava a punt de caure finalment, per què, junts, Valéry, Steiner i Saer, si els separen generacions i grans extensions de mar? Per la qüestió del relat i el record, precisament, com allò del meu paràgraf que es va derivar d’una mena de distorsió (o no, a saber quins són els camins del lliure insconscient) d’un record. És la funció literària del llenguatge una distorsió? Fins a on relat i fins a on record?
“Només la poesia pot copsar el que és apriorístic de la literatura”, diu Steiner, perquè la poesia, en ser anterior a la prosa pel vincle directe amb la cançó, és la forma més natural de la comunicació. El pensament primigeni és cantat. El poema d’alguna manera mostra en la seva especificitat l’ús de la paraula en el seu primer impuls en el naixement, abans que ens converteixi en paraula d’ús col·loquial o prosaic. La poesia exercita la memòria, la tornada a l’essencial en un món que actualment es dissemina eternament en discursos cada vegada més escanyats per l’angoixa. Plató condemna la poesia i les arts perquè el seu model de representació és la mimesi i tota ficció, per tant, simulacre. La ficció crea emocions, imatges, terrors, joc d’objectes empírics i d’ombres transitòries pertanyent a un nivell secundari de la realitat; tanmateix, grans obres filosòfiques no s’entenen sense l’existència de determinats textos.
El mateix ocorre en sentit invers. Per a Valéry, també la poesia és música, és dansa, i és enamorament del llenguatge. Reprèn el comentari de Mallarmé al pintor Degas: els poemes es construeixen amb paraules i no amb pensaments. Potser era necessari que Mallarmé s’exercités en aquest pensament pel seu projecte que va resultar definitiu per a la separació de sintaxi i representació en poesia, tot i així, com és separable el poema, constructe literari, de la seva forma, el sentit, el pensament que li dona vida? En el cas de Juan José Saer, la seva trajectòria literària té el nucli en la construcció d’un text a partir d’una anècdota cada cop més reduïda, al voltant de la qual s’afegeixen més i més cercles concèntrics, perquè, bandejant l’objectiu lineal esperable del procés narratiu, el centre de tot és el propi text, de manera que, finalment, la lectura que se’n deriva s’assembla a un monòleg, una cançó, un mantra, amb talls, noves vies d’apertura sintàctica que cauen novament en la reiteració de l’anècdota com a centre. Semblant és el procés d’escriptura del també escriptor argentí Néstor Sánchez. Pel que fa a la prosa, sabem que és la literatura que ha sigut capaç d’explicar (i acostar millor al gran públic) les grans crisis de bestialitat humana destructora. Ni els relats documentals ni els assaigs filosòfics (alguns en parlen d’indicibilitat) han pogut copsar i comunicar aquesta (també) substància de l’humà, a excepció, potser, de la poesia de Paul Celan, que mitjançant els talls del llenguatge i el retorçament de la imatge, acota dolorosament la realitat com si ens agafessin pel clatell i ens fessin ensumar la barbàrie. Era necessari que algú com Primo Levi, Marguerite Duras o Imre Kertész escrivissin sobre la seva experiència en forma de narració. En el cas de Marguerite Duras, en sortir del procés d’estrés post-traumàtic, descobriria que no recordava haver escrit La douleur. En relació amb el cas de Duras, dirà Saer a La mayor, que la qüestió del record és complexa, i que la memòria és la seva servidora, tot i que insuficent per copsar-lo, amb la qual cosa hi ha una esquerda ontològica entre nosaltres i el propi passat que, sovint, supera la capacitat per fer-ne la narració. Ja no es tracta, llavors, de distingir entre realitat i ficció, sinó potser de la capacitat o no de poder-ne parlar perquè en realitat el que ocorre és que hi ha un buit referencial que és resistent a la sintaxi. Ja no es tracta de construcció d’un personatge o de falsejar la realitat mitjançant la creació artística, com deia Plató, sinó dels plecs, dels porus, dels buits, dels salts.
Pel que fa a la prosa, sabem que és la literatura que ha sigut capaç d’explicar (i acostar millor al gran públic) les grans crisis de bestialitat humana destructora. Ni els relats documentals ni els assaigs filosòfics (alguns en parlen d’indicibilitat) han pogut copsar i comunicar aquesta (també) substància de l’humà, a excepció, potser, de la poesia de Paul Celan, que mitjançant els talls del llenguatge i el retorçament de la imatge, acota dolorosament la realitat com si ens agafessin pel clatell i ens fessin ensumar la barbàrie. Era necessari que algú com Primo Levi, Marguerite Duras o Imre Kertész escrivissin sobre la seva experiència en forma de narració. En el cas de Marguerite Duras, en sortir del procés d’estrés post-traumàtic, descobriria que no recordava haver escrit La douleur. En relació amb el cas de Duras, dirà Saer a La mayor, que la qüestió del record és complexa, i que la memòria és la seva servidora, tot i que insuficent per copsar-lo, amb la qual cosa hi ha una esquerda ontològica entre nosaltres i el propi passat que, sovint, supera la capacitat per fer-ne la narració. Ja no es tracta, llavors, de distingir entre realitat i ficció, sinó potser de la capacitat o no de poder-ne parlar perquè en realitat el que ocorre és que hi ha un buit referencial que és resistent a la sintaxi. Ja no es tracta de construcció d’un personatge o de falsejar la realitat mitjançant la creació artística, com deia Plató, sinó dels plecs, dels porus, dels buits, dels salts.
Aquí es troba realment el repte, probablement insalvable fins i tot per a algú com Martin Heidegger, que a Sein und Zeit es fonia en l’esforç d’explicar com en la instància d’un ésser llançat al món s’acobla de manera intrínseca, ja des del naixement, la “negació”.
