Els Ajuntaments, els Parlaments, qualsevol institució política representativa, precisament perquè ho és, sempre ha pogut fer declaracions sobre temes que es consideren rellevants i que lògicament res tenen a veure amb el seu àmbit de competències. Això havia estat sempre així, fins que el Tribunal Constitucional, mogut per una concepció més pròpia d’una tercera cambra o de la “democràcia militant” i no procedimental, va entrar a valorar la Declaració de sobirania feta pel Parlament de Catalunya el 2013. Aquesta deia que el poble de Catalunya ” és un subjecte polític i jurídic sobirà” amb “dret a decidir”. Calia rebutjar aquesta afirmació (tot i que el TC va admetre que el dret a decidir era una qüestió negociable) i amb aquest objectiu va canviar el seu criteri. En efecte, va entendre en una sentència de 2014, que a partir d’aleshores totes les declaracions polítiques podien ser controlades pel TC, encara que no tinguessin efectes jurídics immediats. La frase lapidària que s’ha consolidat és la idea següent: “lo jurídico no se agota con lo vinculante”.
L’activisme jurisdiccional es va posar en marxa per a frenar totes les accions parlamentàries relacionades amb el procés sobiranista. Anteriorment però, el mateix Parlament de Catalunya havia declarat en diverses ocasions que el poble de Catalunya no renunciava al dret a l’autodeterminació (1989) o al dret a decidir (1998). Però el context ara era molt diferent. La nova dinàmica va arribar a un punt d’inflexió el passat 17 de juliol quan el TC va afirmar que el Parlament de Catalunya no pot criticar la monarquia atès que el Rei és inviolable i la monarquia resta fora de les seves competències. Darrerament aquesta tendència ha afectat el Tribunal Suprem en relació a una declaració institucional de l’ajuntament de Caldes de Montbui en la que es deia que era un “municipi lliure i sobirà”. El Tribunal Suprem considera que no afecta les seves competències, i que per tant és nul.la. De fet, abans el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya havia entès que era una “mera petició” i que per tant no plantejava una reforma de l’organització de l’estat (sic).
Amb aquesta nova línia jurisprudencial, qualsevol aspecte polític que proclamin els òrgans representatius pot ser revisat pels tribunals, amb la doctrina de que no hi ha espais on aquests no hi puguin entrar per garantir la supremacia de la Constitució. El TC i la resta de tribunals es dibuixen com una mena de comissionats, vigilants o defensors a ultrança de la Constitució (i això que entenen que no hi ha una democràcia militant!).
D’aquesta manera desapareix la política de la vida de les institucions representatives, condicionada i sotmesa a una mena de govern dels jutges i del Tribunal Constitucional, tergiversant l’esperit inicial de la constitució espanyola. Un exemple més de la reculada democràtica a l’estat espanyol, amb interpretacions més restrictives que mai.
Ha aparegut la sobirania nacional i els seus defensors i acòlits, enlloc de pactar condicions democràtiques renovades d’exercir-la, s’han parapetat darrera les grans paraules, fins i tot aquelles que no tenen res a veure amb el debat i amb el conflicte existent a Catalunya, o precisament perquè es parla dels aspectes reals del debat i de la discordança política profunda que s’entreveuen com insuperables. I així van, provocant i reprimint.
