Sense identitat de sentit no hi ha comunicació i les paraules són efectivament sols paraules, o més ben dit pellofes de paraules de les quals ha desaparegut la substància comunicativa. JOAN RAMON RESINA
En el camp de la poesia d’ara s’observa una tendència estètica de «molt soroll i poques nous». No en tota, és clar!, però hi sovinteja, i fa indistingibles les seves veus que s’assemblen en l’afany per ser originals obviant Gaudí, quan afirmava: «L’originalitat és retornar a l’origen». La veu, l’estil, són personals no pas per anar a contracorrent sinó per seguir el propi corrent, la pròpia inclinació, els propis talents.
Aquesta estètica que, en contra del que persegueix, ‘unifica’ les veus d’un determinat tipus de poesia a través del mimetisme, es pot veure com un derelicte del surrealisme, moviment artístic i cultural que va emergir en els anys vint del segle passat. A El surrealismo (Montesinos, 1983), afirma J.L. Giménez Frontín, i tradueixo: «El moviment surrealista es desprèn històricament, com fruita madura, de l’arbre del dadà». Dadà era una «forma de viure» que «eleva a l’absurd i a l’escarni –el terrorisme cultural, comptat i debatut- a principi rector de l’existència», escriu Frontín al seu assaig. Els futuristes radicals deien que la guerra havia de ser una higiene per al món. En l’altre extrem, certs anarquistes i comunistes deien que s’havien de cremar les grans biblioteques perquè contenien ‘el passat’, la cultura que s’havia d’abolir.
Dadà va ser el cultiu d’on va sorgir el surrealisme, que, com el mateix surrealisme, va tornar a florir cinquanta anys després en els happening, el rock dur, el pop, la pintura «pobre», tot tan de moda a la meva època, i que, a desgrat del buscat l’escàndol, no era original sinó expressions del surrealisme, encara que popularitzat, i fins i tot promogut, per aquest ens que en diem ‘el mercat’. En vaig intuir el fil conductor quan estudiava a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics observant com pintors com René Magritte influïen en el disseny gràfic. L’estil de Magritte havia fet escola, els imitadors s’aprofitaven del seu llenguatge visual d’èxit provat.
El surrealisme va tenir ascendent en la poesia del anys setanta llevat dels que practicaven una poesia de l’experiència del jo, com la de Joan Vinyoli, així com els que elaboraven una poesia de caire social en forma discursiva com la de Gabriel Ferrater. L’expressió de la vida de l’ànima, no dels envitricolls de la psique (no és el mateix una experiència espiritual que una experiència psíquica), era minoritària en aquest camp de la creació com ho és ara. En aquells dies de contestació, on antigament havia regnat un Déu hi regnaven les figures deïficades de Marx, Mao o Kol·lontai. Aquest espai surrealista ara està ocupat per una conjunció d’eros i tànatos en estat d’ebullició: nihilisme hereu de l’existencialisme i una carnalitat epitelial omnipresent.
En l’observació del buidatge de sentit de la paraula: els humans som éssers parlants, he trobat eco en el doctor Antoni Oriol Anguera a l’hora d’avaluar l’abast del surrealisme com a corrent que volia impregnar no només el camp creatiu sinó constituir una forma de vida. El surrealisme promovia un posicionament radical davant la realitat que volia fulminar, subvertir, si bé amb el pas del temps es va amanerar.
Al llibre Mentira y verdad de Salvador Dalí, el doctor Oriol Anguera, que havia llegit molt bé Freud, escriu: «Per als surrealistes tot es redueix a trencar motlles. A no pensar res. A recollir el subconscient tal com surti al pas. Tot ha de ser espontani, automàtic. Cap regla. No buscar res. Si es tracta d’escriure un poema, recollir la cataracta de paraules i d’imatges que surtin. Les que sorgeixin espontàniament, sense pensar. Escriure-les a tota velocitat, ipso facto, sense correccions, sense corregir».
Una bona clau per interpretar els recitals amb què obsequiava el públic un jove poeta del meu grup d’amics que deixava l’auditori bocabadat amb la seva explosiva verbositat. Allò agradava, entusiasmava, jo també en quedava presa, però sentia que aquella performance no comunicava cap sentit més enllà del bonic so de les paraules. Per més que em vaig aplicar a comprendre alguna cosa d’aquells poemes mai no en vaig capir cap pensament, no se’n desprenia cap idea, no hi havia cap argument, res que pogués ser objecte d’una hermenèutica. Eren artefactes vistosos escrits a tota velocitat segons el mètode surrealista de l’escriptura automàtica emergida del subconscient. Aquell devessall de mots rutilants no tenia un fil conductor que identifiqués la veu d’un jo conscient. Una paraula evoca un objecte, un fet, un fenomen, però un encadenat de paraules sense el lligam d’un pensament no diu res. Els humans som éssers gramàtics i relacionals i tenim la necessitat d’entendre un discurs per hermètic que sigui.
Les imatges sorgides del subconscient no s’haurien de confondre amb una activitat visionària. La visió espiritual, pròpia de profetes, sibil·les, sants i poetes de l’estirp de Rilke, és fruit del tercer ull, del sobreconscient, del món de l’imaginal tal com el va conceptuar Henry Corbin. Món que s’expressa en imatges, si bé aquestes tenen un sentit perquè procedeixen de l’inconscient espiritual conformat per arquetips i símbols universals que mostren la naturalesa humana de manera global.
Una altra cosa és l’estètica d’una poesia formalista, experimental, llegat dels moviments avantguardistes sorgits a primers del segle XX, si bé en el camp de la narrativa aviat es va arribar a un carreró sense sortida per manca de sentit: els jocs verbals encanten, enlluernen, però què diuen? En el camp de l’art és diferent: d’un collage sempre en resulta una imatge que es pot reconèixer, una abstracció remet a la mateixa natura en estat pur: en un cel net no s’hi veu res més que un pa de cel i, això no obstant, diu tant del cel. Ho van veure de seguida Picasso i Miró, encara que aquest, sota el cànon surrealista i volent treure pit de la seva timidesa, digués que «volia assassinar la pintura». Aviat va pensar que l’havia de ressuscitar, com també va fer Picasso, per més que tots dos hi experimentessin fins al límit de la seva imaginació artística.
El doctor Oriol Anguera argumenta que de surrealistes genuïns n’hi va haver de bons: Tzara, Breton, Aragon, Eluard. Però així com hi va haver els que n’eren, hi va haver els que en feien i, encara, els que imitaven trets del surrealisme. El pintor Dalí, histriònic propagandista d’ell mateix, actuava com a surrealista, però el seu art no n’era. Només cal mirar la seva pintura treballada, pensada fins a l’últim detall i clàssica en la seva composició per més que pintés rellotges tous o cels empedrats.
El públic en general, i és normal que sigui així, no tots hem de saber de tot, no distingeix el poeta del recitador de poemes com castells de focs, del que és poeta i el que fa de poeta, i això és perquè amb la seva teatralitat aquest darrer acumula moments de glòria que ho fan creure en una època com la nostra en la qual es valora la imatge i la quantitat més que no pas la qualitat, tan difícil de distingir entre tanta faramalla. En l’exhibició, el públic queda embadalit enfront d’expressions arborescents que, equivocadament, es poden prendre per esplendorosa creativitat.
Ha passat un segle del surrealisme primigeni que en realitat va durar uns pocs anys, però va fer fortuna en les generacions per venir. Uns poetes han fet més sort que altres, i ara no se’n sap res d’aquell jove que enlluernava l’auditori amb la seva cataracta de paraules com garlandes rajant com una font de sons, però buides com una closca de nou o com la pellofa d’un gra de blat. La substància és en la nou i en el gra de blat.
Quant a l’art de Salvador Dalí, la conclusió d’Antoni Oriol Anguera és que, tot i no ser un surrealista com ell es proclamava, el seu art tenia àngel, o duende, com hauria escrit el seu amic Federico García Lorca si hagués viscut. Quan parlem d’àngel estem parlant d’una cosa subtil, immaterial, transcendent, que escapa de la materialitat de les paraules i de la pintura situant-les en un pla més elevat o més profund. Alguns surrealistes tenien àngel, però tants i tants no, com alguns dels seus epígons, uns cinquanta i altres cent anys després.
No hi hauria res a comentar d’una poètica d’experimentació formal, o d’una escriptura automàtica, o simplement sonora, si no fos que aquestes poètiques s’han anat mostrant impositives, fent pressió sobre altres en el camp de la nostra literatura actual tot i ser una contradicció: justament eren les avantguardes, ara ja històriques, les que volien abatre cànons.
La imaginació creadora no té una sola direcció i, per tant, la poesia també es manifesta en epifanies, meditacions, experiències límit i vols de l’ànima, si bé són negades per la persistència ambient d’un materialisme i positivisme culturals. Atenent la realitat plural, cal defensar les veus pròpies i la necessitat d’un discurs. Altrament ens quedem amb la carcassa.
