Luciano De Crescenzo és enginyer i juga amb la filosofia grega talment només pot fer-ho un napolità.
Com tota la gent de la seva mena, l’home, fa oloreta suau de comunista. Quan parla d’Aristòtil, que diria amb tots els perdons que no n’ha entès res, sobretot perquè es passa alegrement de qualsevol senyal de l’analogia de l’ésser que van desenvolupar els escolàstics.
Bufa. Quina mena de pau dóna això de parlar d’Aristòtil i deixar-se estar de la política del país amb tants de tòtils. Bé, engeguem-ho.
Mestre Luciano, endemés d’una guita als escolàstics, arriba als estoics afrontats amb els epicuris dient que l’estoïcisme és patró del cristianisme. Aquest parla de mortificacions, negacions de si mateix i serenitat, mentre encara que no ho digui els epicuris de la bona vida foren els mestres nord-americans on a la seva constitució declaren el dret de tots els homes a la felicitat.
No sé ben bé els tractes d’aquest bon savi amb san Genaro patró de Nàpols, aquell que té una sang que es torna líquida una vegada a l’any, però si et llegeixes el més gran poeta del cristianisme, sant Joan de la Creu, parla d’anar sempre “por lo más desabrido”.Vol dir per les mortificacions i què més vulgueu, però mai un estoic de raça no diria allò de : “mil gracias derramando pasó por estos sotos con presura y yéndolos mirando vestidos les dejó de hermosura”. Endemés no crec que ningú sigui capaç de tractar d’estoica santa Teresa amb el seu “gracejo” que troba Déu “entre los pucheros”. I m’estranya que un italià, encara que sigui meridional, s’atreveixi a ficar a la colla dels tibats un home tan gloriosament ple de vida i d’amor com sant Francesc.
Però avui no les engalto per aquí.
Tot i allò del dret a la felicitat, Benjamí Franklin, el del parallamps i la constitució, té un punt d’estoïcisme remarcable gairebé a l’ànima més fonda del puritanisme americà.
I ves què m’empatollo. Me les vull agafar pel dret no pas pels savis teòlegs de les escoles sinó pel poble.
No crec que ningú que faci pessebre pugui ser titllat d’estoic, no crec que ningú ens pugui penjar aquesta llufa veient les festes de Corpus arreu del nostre país. I arrastro de trumfos. No sé què punyetes pot tenir d’estoica la nostra Patum.
I ara sóc on anava.
No pot ser estoica una fe que fa els Pastorets.
A les velles simfonies del Walt Disney sempre hi surt alguna animota dolenta per fer tremolar el Pluto o el Donald que surt estossinada, però als nostres Pastorets uns pastors que semblen banastres, i no es torren perquè són en un centre catòlic, a més d’alguna bastonada al maligne li prenen el pèl. No estranyi, el dimoni, sigui com sigui, té la saviesa dels àngels, però n’ha perdut la innocència i mai no podrà entendre la saviesa d’uns garneus que no saben ni llegir ni escriure, que es torren entre bambolines per no ser vistos i que se les saben totes amb el seny après de viure entre ovelles i llops.
Els Pastorets són la joia dels nostres Nadals. Mossèn Armengou ja deia que els Pastorets del Patronat de Berga són la Patum d’hivern.
Quan era xic em van dur a veure els Pastorets en un teatre d’aquests de debò, eren uns Pastorets perfectes, ben fets amb els actors a punt i un dimoni veritablement infernalós. No em va agradar. Quan parlen de dimonis sempre em recordo de l’Espanyol de Matadepera encetant l’Estel de Natzaret sense contemplacions, el text diu .
“Com xiula l’huracà
les forces titàniques…
Amb veu rogallosa de dimoni que no enganya l’home se’n sortia així:
“Com xula l’uraca
les forces britàniques
desembarcades
que vénen de Suècia”
Ara els records se m’enduen cap els Pastorets que fèiem al seminari amb l’inimitable Ramon Florensa, avui capellà, que fent de dimoni se li encenien les banyes, després les puntes dels dits de la mà, les puntes dels dits dels peus i acabava amb foc a la punta de la cua i hi encenia un caliquenyo.
Els teòlegs, seguint sant Tomàs han tractat sobre els àngels i, naturalment, sobre els dimonis, quan ho has estudiat quedes com abans, però la lliçó dels Pastorets, amagada entre la gresca i els plors, és ben bé la Bona Nova de Nadal.
Mireu germans. Tota la força malèfica d’un àngel caigut cau esterrossada per un infant que és Déu i només sembla un nadó. Per Nadal tots som nadons cantant nadales i, cavalcant el dimoni, el pastoret ens enmena a la cova no pas per ser savi, potser no pas per ser sant, sinó perquè en les solituds de la muntanya sota el gran paraigües de l’ofici és un tanoca amb la gràcia i la força dels ingenus
