Ja fa anys, molts anys —jo no deuria tenir més de dos lustres— vaig enganxar una pel·lícula de Paco Martínez Soria a Televisión Española. D’aquelles dels dissabtes a la tarda. Les de Cine de Barrio —de quan les presentava José Manel Parada. Si no vaig equivocat, la filmació (de la qual no recordo el nom) era anterior a 1975, quan el general encara vivia. En una escena el famós artista aragonès va respondre una pregunta d’un cambrer dels d’abans, d’aquells amb camisa blanca, pantalons negres i americana amb armilla. El treballador portava el seu nom en una plaqueta daurada.
– ¿Qué postre va a tomar el señor?
– Un pijama.
Un pijama. Un pijama… Quin nom més curiós per a unes postres —vaig pensar. Aquell mateix dia vaig preguntar al meu pare en què consistia un pijama. Quan em va detallar el plat vaig associar tota aquella abundància (boles de gelat, flam, nata, préssec i pinya amb almívar) a una cosa ben important. Se’ns dubte —rumiava jo— un plat així és cosa de senyors importants, dels de veritat, dels de debò, dels d’abans, d’aquells ben vestits que apareixien a les pel·lícules que mirava.
Al cap de ben pocs dies, a un restaurant on vam anar amb els pares, vaig veure que a la carta hi apareixia —com un regal del Cel— un pijama. La decisió estava clara. El necessitava. Me’l vaig demanar i quan me’l van portar em vaig notar ben realitzat. Em sentia bé amb mi mateix. Estava demanant una cosa d’abans, d’altres temps. No com els nens de la taula del costat, no. Allò eren unes postres copioses, ben pesades, de senyors, un menjar predemocràtic encara. Quin goig sentia en aquell moment.
Els anys no passen en va
Fa poc vaig anar al mateix restaurant i quan vaig buscar el pijama a la carta no hi era. L’amo em va dir que no el servien ja, que gairebé ningú el demanava. Quin desastre. Potser va ser cosa d’algun canvi de govern. Potser la gent d’ara cuida més la línia. No en tinc ni idea. Però ens han furtat el pijama. Ja no el veig a cap restaurant. Ni a Barcelona, ni al Maresme, ni a Begur o la Costa Brava. Vosaltres el veieu? Si no vigilem ens prendran també el corte (dues galetes amb un tall de gelat dins). Després ens prendran el pastís al whisky i finalment la comtessa. Ja estan desapareixent de molts llocs, fixeu-vos-hi.
El senyor Avinyó em va recomanar Cal Parrufu, a l’Hostalric. També m’han recomanat un altre lloc als Rosildos —a Castelló. La veritat és que no he anat a cap dels dos establiments. Segons sembla són trinxeres encara on resisteix la decència i els àpats seriosos. Cuines on et porten aquells menjars potents que, fins i tot, et fan una mica de mal quan els acabes. Un mal necessari per perpetuar el bé.
