FULLES, CONSTITUCIONALS, DE TARDOR
Tot indica que començarem el nou curs polític amb la sentència del Tribunal Constitucional. Un pronunciament probablement anul·latori de part de la lletra de l’Estatut i reinterpretatiu de l’esperit de la resta.
Aprofito aquests dies de falsa calma, abans de la tempesta en un vas d’aigua, per arriscar un pronòstic sobre que faran les diferents forces polítiques i pensar en l’endemà. Hi ha prou indicis i actuacions prèvies com per aventurar una diagnosi força acurada al respecte. Tant de la sentència com de les reaccions polítiques que es produiran.
El PSOE acatarà la sentència, alleugerit i delerós de passar pàgina de tot aquest afer, en perspectiva d’un major protagonisme de Zapatero a la UE, a mesura que s’acosti la presidència de torn. No oblidem a més que el PSOE és responsable directa o indirectament també de la impugnació constitucional: algunes comunitats autònomes, com Aragó, han presentat recurs i l’impresentable senyor Múgica, més en un paper d’exministe de justícia del PSOE que de defensor del pueblo també. Per altra banda, la sentència acollirà les tesis de la pròpia advocacia de l’Estat, autèntica presa jurídica de pel, i per tant el govern i el PSOE podran dir que se’ls ha donat la raó. I serà cert, perquè ja venen prenent-nos el pèl des de fa temps. Identitat i llengua matisades, competències retallades i finançament amb bilateralitat avortada. Però cap problema perquè el recent pacte de finançament es sustentarà en la LOFCA, i no en l’Estatut, que és tant com dir que per aquest viatge no feien falta alforges. A més, una sentència desfavorable a Catalunya també agradarà a part de l’electorat espanyol del PSOE i per tant aquest partit no en trauria res de convertir-se en un abanderat d’un estatut que ja va ribotejar, en una confrontació absurda contra una institució, independent, del seu mateix Estat com és el Tribunal Constitucional i prioritzant Catalunya com mai ha fet.
I amb un element fonamental sobre la taula. El paper del PSC. Aquest partit es sotmetrà, com sempre, al PSOE i seguirà el manual que tant bé coneixen i apliquen. Molt senzill: 1.- Felicitar-se per la sentència a la primera reacció, sense dubtes ni titubeig, amb tot el morro, que diríem 2.- Maximitzar els aspectes positius: els articles no anulats. 3.- Minimitzar la importància dels articles anulats i sobretot dels reinterpretats. I l’aparell socialista legitimarà aparentment aquesta visió mitjançant el recolzament del trident habitual, ja denunciat per l’amic Pere de Solana en aquest mateix diari: premsa afí, amb portades “megaespectaculars”, “societat civil” i “experts”. Tots aquells, que són molts, que viuen directa o indirectament del règim, aplaudint, amb mans, peus i orelles. Es proclamarà que cal passar pàgina i que cal mirar endavant. Que el procés ha estat extenuant i no cal mirar enrera ni parlar-ne més. S’ha acabat l’etapa reivindicativa i ara sí, Catalunya ha trobat el seu encaix a Espanya. S’estigmatitzarà a tot aquell que, com al conte del rei que anava despullat, gosi alçar la veu i dir, senzillament, que res és com ens volen fer creure i que la burla política, amb embolcall jurídic, és monumental. Els tertulians que viuen de la columneta o del micròfon, o de la subvenció professional, tractaran com a nens pesats i repel·lents als que res està bé, als que portin la contrària. I tot plegat perquè els costos electorals pel PSC mantenint aquesta posició són petits: Mai ha interessat especialment ni l’estatut ni les institucions catalanes a part del votant socialista. Només cal comparar els resultats a les eleccions de l’Estat i al Parlament. El seu desgast és superior assumint un paper transgressor perquè una confrontació institucional amb l’estat seria per ells tant com “perdre la centralitat” (una de les dèries de moda) i una actitud difícilment comprensible per molts dels seus votants. En definitiva, si el màxim intèrpret, independent, de la Constitució ho diu, cal acceptar les regles de joc i mirar endavant. Ho arreglaran endegant una gran campanya de propaganda sobre les magnífiques polítiques socials i d’esquerra del govern català, donant la culpa de tot a CiU i el PP i denunciant que tanta reivindicació tendenciosa ja cansa massa a tothom.
Amb Iniciativa no cal perdre gaire temps. La seva posició de satèl·lit del PSC, com a força política que necessita necessàriament el tripartit per continuar en el poder, li resta marge real de maniobra. Potser “l’esquerra intel.ligent” ens reservarà algun numeret però acabarà empassant-se la sentència i proclamant que el ridícul títol de drets i deures estatutaris no és només decoratiu, com pot anunciar el Tribunal Constitucional, sinó que ens permet fer, amb l’estatut retallat, autèntiques polítiques “ecosociaalprogressistes” i continuar salvant Catalunya i el món mundial.
El PP ho tindrà realment fàcil. Com a impulsor de la majoria de recursos veurà reconeguda i validada la seva actitud, en la mesura que el Tribunal Constitucional retalli o reinterpreti l’Estatut. La senyora Sànchez, viva encarnació, com la senyora Chacón, de la frivolitat política, podrà, al costat del senyor Rajoy, dir simplement: veieu com teníem raó. Com a les eleccions, tots guanyen. PSOE i PP.
ERC. Què farà ERC? El què n’espera possiblement el seu electorat ? O el mateix que ha fet amb el finançament? Em temo que prosperarà la segona opció. Ens diran: aquest no era el nostre estatut. No el varem votar. Ja sabeu que volem la independència com cap altra partit amb representació al Parlament. Faran una solemne condemna de la sentència, participaran en manifestacions de protesta però continuaran al govern amb el PSC. Proclamaran la necessitat de que se’ls voti a ells per avançar, quan siguin majoritaris, cap a la independència. Mentre, demanaran actituds serenes i reaccions prudents (veure el senyor Huguet en aquest paper és grotesc). I en un context de greu crisi econòmica recolzaran aplicar els instruments dels que disposem, per insuficients que siguin, per fer polítiques socials i d’esquerra (la patètica coartada habitual que ja no es creu ningú). Sortir del govern o avançar eleccions ni millora l’estatut ni canvia la sentència ni la Constitució. Ni ens fa més independents. Van saltar del govern per l’estatut i no ho faran per la sentència, com no ho han fet pel finançament. I en definitiva, ERC no en vol cap d’estatut sinó una constitució catalana pròpia. Per tant, mentre, es pot, simultàniament, protestar, reivindicar (amb pluja fina), no preguntar a les bases del partit i… governar. La millor manera d’aconseguir que el PSOE sigui sensible a les posicions catalanes, via transferència de competències o futura reforma constitucional, és… governant amb ell. Tenim un estatut talla S, una sentència XS però conseguirem unes transferències XL. Mai un plat de llenties havia donat per tant.
CiU. Amb dues ànimes i el cor dividit. D’una banda, tenim els que ja van dir, i desdir-se, que l’estatut potser no era del tot constitucional, recolzats pels apòstols de la centralitat i la responsabilitat, defensors acèrrims de la sociovergència (i del que convingui en cada moment) i últimament crítics interns amb l’oposició de CiU al nou model de finançament. Als negocis els convé calma, tranquilitat i estabilitat. I és clar, quan un vol rendibilitzar les sigles, no pot representar a quatre eixelebrats que, a més segons sembla, manen al senyor Mas (mireu l’Avui del dia 1 d’agost; a mi em dona però la impressió que és més aviat al revés). I de l’altra, tenim els que s’han oposat amb fermesa al pacte de finançament i que ben segur ho farien amb contundència a una sentència desfavorable a l’estatut. Intueixo que aquest segon perfil és majoritari en la militància de CiU i també en el seu electorat.
Acatar una sentència desfavorable, sigui per la via del retall o de la reinterpretació, implica enterrar l’estatut i la il·lusió que el 30 de setembre de 2005 va representar. Desautoritzar l’estatut, aprovat en referendum, és desautoritzar Catalunya. I assumir, com farà el tripartit i el PP, la sentència, ens fereix de mort l’anima i ens mata l’esperança. Sigui un acatament dòcil, amb engany sobre els efectes o amb teatre carodià. Per això el paper de CiU és cabdal. Aquest estatut, obra de tots, ha estat presentat per CiU com un gran actiu seu, i especialment d’en Mas. Amb independència de l’error històric que va representar el pacte de la Moncloa (no les oportunes anteriors converses prèvies al 30 de setembre entre Mas i Zapatero), que la realitat posterior ha anat acreditant, la desautorització de l’estatut és la desautorització d’en Mas. I per això CiU, amb Mas al davant, haurà de respondre amb contundència a la sentència. I no poden tremolar les cames, perquè hi haurà les mateixes reaccions i solitud aparent que amb el pacte de finançament.
Caldrà molt coratge i molta fortalesa mental per denunciar el fracàs definitiu del procés estatutari, es reduirà el marge del discurs de l’ambigüetat nacional i s’hauran de fixar fites nacionals més clares i ambicioses, en un horitzó d’independència política quan les urnes, democràticament, ho facin possible. No hi ha alternativa. Una resposta que es percebi com a submisa pot ser letal per CiU i, en definitiva, el que compta, també pel país.
Finalment, hi ha una altre possibilitat tant trista i perillosa com real: Ens enganyem tots plegats a nosaltres mateixos, ens imaginem i creiem que l’estatut, el finançament i la sentència suposen un gran pas endavant, gestionem la paradeta i ben feliços, ……per què complicar-nos més la vida ? No cal generar més frustració ni allunyar-nos de la centralitat. Siguem realistes i responsables. La presó és un paradís, molts no volen sortir, fora hi ha el desert i el carceller et dona cada dia de menjar….
Feu apostes.
