Ets terra, sol i aire.
Ets vida, camí i esperança.
Dansaràs en moviments sensuals i esclataràs en una riallada. No saps ballar, no encara, però n’aprendràs. Perquè no t’han tallat les cames, ni els braços. I de ganes no te’n falten.
Llàgrimes gelades, incrustades en el fons de la memòria, en aquell racó on deses les històries que mai més han de tornar. No les toquis, deixa-les allà. Un dia les trobaràs convertides en valuosos diamants.
Seràs l’oreneta del Bécquer que tornarà a niar en un balcó i el caminant que no ha de tornar a trepitjar els camins del Machado.
Faràs els versos més tristos, com el Neruda… I el colom de l’Alberti et vindrà a visitar: “Se equivocó la paloma. Se equivocaba”.
Estrip en forma de set al bell mig del teu pit.
I una revolta.
Cosiràs la pena en puntades llargues. Planxaràs el remordiment. Doblegaràs la ràbia. I, si cal, tornaràs a fer la bugada sencera per estendre la tristesa i que s’assequi al vent.
Camps que parlen de somnis que vindran. D’aigües dolces i cels estelats. Del somriure d’una lluna que t’observa còmplice.
De llavors que un dia germinaran.
