Per què esperem al darrer moment per arreglar les coses? No, podríem fer-les de la manera correcte si sabem que el temps és el bé més preuat? Tal vegada, necessitem creure que la mort està massa lluny i no ens cal pensar-hi, encara. O, és la por a afrontar la nostra fragilitat la que ens fa deixar-ho per més tard? Sort en tenim dels sanitaris, oi?
La Consol Méndez en el seu curt, però intens relat, així ens ho transmet.
He vist
He vist un home inquiet, gronxant-se en l’última onada del seu alenar.
He vist com la infermera que el veu patir, li agafa la mà gèlida entre les seves, i li pregunta: per què no vol marxar? Potser té l’esperança d’acomiadar-se d’algú? Vol que avisi a algun amic? Algun familiar?
L’home, encara més neguitós, comença a plorar i li explica que va abandonar la dona fa molts anys i li voldria demanar perdó perquè la va fer patir molt.
He vist com la infermera mou tots els fils possibles per poder trobar la dona, truca a la policia local perquè la puguin localitzar, però no ha estat possible.
L’home s’aferra a aquest bri d’esperança i aconsegueix certa pau, tot i estar gronxant-se en el vaivé de les onades que el porten entre la vida i la mort.
He vist com encara que no ha estat possible la culminació del seu desig, l’home ha renunciat a la lluita contra la mort i s’ha deixat endur per les onades cap a l’altra vida.
He vist a la infermera acomiadar-se d’ell amb llàgrimes als ulls, però satisfeta per haver aconseguit que partís en pau.
“Mentre hi ha vida, hi ha esperança”
Consol Méndez
