Aquest primer diumenge després del temps Pasqual el dediquem al objecte central de la nostra fe: a Déu. Un Déu que és qui motiva la nostra esperança i la nostra caritat. Un Déu del que convé en tinguem una imatge que sigui el més exacte possible a la que se’ns ha revelat i no pas un ídol fabricat per nosaltres o una imatge mal entesa.
El Déu de la revelació cristiana és un Déu únic, totpoderós i creador de totes les coses. Aquestes notes desvetllen en nosaltres admiració i respecte. Però no ens l’hem d’imaginar com a un personatge poderós que ens vigila des del cel estant per poder-nos castigar si desobeïm les seves lleis. Tampoc ens l’hem d’imaginar com el gran motor que ho fa funcionar tot, però que es desentén de nosaltres. Tampoc és algú a qui podem utilitzar perquè ens resolgui els problemes, o per posar-lo a favor nostre quan tinguem conflictes amb algú.
Cap d’aquestes idees respon a la realitat. El nostre Déu no és un ésser llunyà sinó un Déu proper que ens estima. Un Déu que, com hem llegit a la primera lectura, se li identifica a Moisès “com el Senyor compassiu i benigne, lent per el càstig i fidel en l’amor”. A la segona lectura Sant Pau ens el presenta com “el Déu de l’amor i de la pau”, que “és gràcia i és do”, és a dir que se’ns dóna a canvi de res. I Jesús, a l’evangeli, ens diu fins on ha arribat l’amor d’aquest Déu: que “estima tant al món que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell”.
Això, ens ha de fer descobrir que l’únic mòbil de la nostra fidelitat a Déu ha de ser l’amor i no pas la por. Nosaltres hem de ser fidels al nostre Déu perquè l’estimem, perquè li estem agraïts. No perquè li tinguem por. La por és pròpia dels esclaus, l’amor és propi dels fills i nosaltres som fills de Déu. És important la imatge que tinguem de Déu, ja que no pot viure de la mateixa manera aquell que s’imagina Déu com un jutge sever i exigent, que aquell que se l’imagina com un Pare que estima.
Avui celebrem la Festa de la Santíssima Trinitat. Molta gent pensa que això de la Trinitat és una mena d’enigma aritmètic, que solament els teòlegs poden resoldre, o una especulació reservada als intel·lectuals. Però el mateix Jesús, que es presenta com a Fill de Déu, ens parla sovint del Pare i de l’Esperit Sant, i ho fa per revelar-nos que el Déu dels seus seguidors, el Déu cristià, és un Déu Trinitari.
Ens revela un Déu que és Pare: perquè ens ha creat i té providència de nosaltres. Ens revela que entre Déu i nosaltres hi ha uns llaços que no es podran desfer mai: passi el que passi, sempre serem els seus fills. Uns fills fets a la seva imatge i semblança.
Ens revela un Déu que és Fill: que ha volgut compartir la naturalesa humana amb nosaltres, que ha volgut experimentar el dolor, la injustícia i la mort com qualsevol ésser humà, perquè tinguem la plena seguretat de que sempre serem compresos per aquest Déu que s’ha fet com un més de nosaltres.
I, finalment, ens revela un Déu que és Esperit Sant. És a dir, un Déu que no és extern a nosaltres, sinó una cosa interior, molt íntima. Ens revela un Déu que és com una força d’amor que habita en els nostres cors i que ens va descobrint progressivament el sentit de les paraules de Jesús i ens ajuda a fer-les actuals. Ens revela una força que, si no ens hi oposem, farà que, poc a poc, Jesús, el Déu fet home, visqui més i més en els nosaltres cors i així siguem capaços de viure fent el bé i estimant com ell ens ho va ensenyar a fer.
Aquest és el Déu en qui hem de creure si volem ser cristians. Jesús ens ho revelat no per satisfer la nostra curiositat, sinó perquè ens sentim Fills d’un Déu Pare que ens estima, salvats pel Fill, que és germà nostre, i acompanyats sempre pel seu Esperit. Que aquesta fe en el nostre Déu Trinitari ens ajudi a viure sempre amb la joia i la pau al cor.
