L’abundància de sentiments no indica pas riquesa de sentiments. A vegades és tot al contrari: una ebullició de sentiments indica la seva indigència, o un desordre incontrolat, o una explosió de fúria exposada als quatre vents a cent graus de temperatura. Un incendi que ho pot cremar tot fins i tot a qui encén el misto. Aquesta reflexió ve a tomb del sarau que s’ha armat amb la cançó de la Shakira disparant fletxes al seu ex Gerard Piqué que és, per cert, el pare dels seus fills que, en veure el trist espectacle, poden ser víctimes d’un trauma, com sap bé la psicologia de les profunditats. Els pares s’han de poder separar, i tant, però mirant de no procurar horror o vergonya en els fills.
La cançó que ha donat la volta al món ha provocat tantes reaccions a favor, i menys en contra, d’aquest exabrupte que s’ha volgut fer passar per una obra d’art musical. Malaurat art contemporani en l’àmbit de la música popular si s’ha d’alimentar de cançons de baix nivell com aquesta de la Shakira. Com a producte musical la cançó té poc valor: és adotzenada i la lletra és lamentable. Més encara: reflecteix un doll de masclisme que es vol fer passar per empoderament: una dona li canta públicament les quaranta a l’ex parella faldillera. Vaja, ja era hora, a dir de moltes, de tantes. Hem de poder ser agressives, ja n’hi ha prou de fer la bona noia quan ens deixen plantades! Cal mostrar la ràbia? És del tot natural experimentar-ne, però l’autora de la cançó vol més, vol venjar-se. Aquest és un plat que des d’antic se sap que, si es vol fer bé, s’ha de fer en fred. En fred, deixada sedimentar, la cançó hauria guanyat si més no en intensitat en la denúncia si una creu que ha d’acabar denunciant alguna cosa. Una elaboració treballada permet rectificacions que perfeccionin el producte. Com a obra d’art la cantant hi hauria sortit guanyant. Posades a fer, per què no aspirar a fer una bona metamorfosi de la ràbia i el dolor per transformar-la en alguna cosa bella i potent? L’art de debò és transmutació dels elements en joc: una alquímia i el fruit, un elixir.
La cançó de la Shakira és lluny d’això: despulla de la manera més banal i reductiva la baralla per un home pel fet de treure a col·lació la dona que ara ocupa el seu lloc. Aleshores s’imposa la reflexió: quan una relació de parella es trenca de la manera com s’ha trencat la parella Shakira/Piqué resulta inútil barallar-se amb el fantasma d’aquesta dona.
No sembla gaire feminista ni progressista baixar tantes escales en la construcció de la nostra humanitat. Una persona adulta, madura afectivament, es baralla per un home? Arribat a un punt de no retorn de l’afecte que un dia va unir la parella més aviat cal desitjar-li bon vent i barca nova amb el capteniment apropiat d’una dona moderna, del segle XXI. Una dona que, amb dignitat, estima el que val: no pas dos cotxes ni dues dones (l’autora en fa un objecte, de la seva rival, al mateix temps que fa un objecte de si mateixa), sinó que val una dona en plenitud de la seva intel·ligència un cop alliberada potser d’un fatxenda vanitós, o del pes mort d’un bon talòs.
Davant de fenòmens de signe afectiu que han esdevingut de masses i carn de premsa groga com aquest val la pena acostar-hi una mica el zoom per conèixer una mica més a fons la naturalesa humana i, sobretot, veure com encara suren actituds masclistes, també en una dona. No ho hauríem d’anar superant?
*Una opinió de: Teresa Costa-Gramunt (escriptora)
