Les barreres amb què es troben les persones discapacitades a l’hora de practicar un esport col·lectiu són encara molt nombroses: des de les mateixes limitacions físiques a l’entorn familiar, escolar i les traves que posen les institucions. D’aquesta manera, cal sensibilitzar la societat sobre la discapacitat i l’esport inclusiu, ja que això comportarà també molts beneficis a les persones sense cap minusvalidesa. Juan Serrano, expert en Psicologia de l’Esport, explica quins són aquests guanys.
Per aconseguir la igualtat, el psicòleg creu que és necessari el suport institucional i l’organització d’activitats esportives de conscienciació, començant per les escoles. En efecte, és en l’edat escolar quan s’aprenen la majoria de valors que en el futur serviran als infants per a estar plenament integrats amb la resta de ciutadans. Per això, però, resulta vital millorar la formació del professorat, ja que molts dels actuals professors no van tenir formació acadèmica per planificar la inclusió de manera òptima al seu alumnat.
– Quins beneficis pot tenir, per a una persona discapacitada, realitzar un esport col·lectiu i a l’hora inclusiu?
-A priori, els beneficis que obtingui una persona discapacitada no difereixen dels que pugui tenir una persona sense cap mena de minusvalidesa. En primer lloc, mitjançant l’esport s’adquireixen una sèrie de valors vàlids i necessaris per conviure en societat, com serien el treball en equip, el respecte per les normes, l’autocontrol o l’esforç. En segon lloc, l’esport té grans beneficis físics i psicològics com la millora del benestar, l’augment de l’esperança de vida i la reducció de la possibilitat de patir malalties no transmissibles. A més, fomenta la integració social, redueix la depressió i incrementa la concentració. No obstant, quan es tracta d’esport inclusiu els beneficis psicosocials van més enllà del foment de la integració social. En aquest tipus de modalitats tots els integrants es presenten tal com són, ja que la filosofia de l’esport inclusiu és maximitzar l’accés a la participació i la incorporació de tots els col·lectius de la societat, independentment del gènere, l’edat, la discapacitat i la destresa de l’usuari. Per tant, no es tracta d’una discriminació positiva com podria ser l’esport adaptat, sinó més aviat una simulació d’una realitat perfecta en la qual cap persona és discriminada per la seva condició de salut, de sexe, ideològica o per la seva habilitat. D’aquesta forma, l’esport inclusiu és el mirall en el qual la societat s’ha de fixar per avançar en termes d’igualtat.
-Quin tractament s’ha de donar a aquestes persones dins d’un equip? Ha de ser un tractament especial/diferencial o això empitjora la seva inclusió i provoca que se sentin “diferents”?
–No tenen per què rebre un tractament especial. Evidentment, s’ha de donar un tractament personalitzat a cada persona, ja tengui discapacitat o no. És fàcil pensar que les persones que presenten alguna discapacitat tenen més dificultats per adaptar-se a un context nou com és la col·laboració a un equip inclusiu. No obstant, també es tracta d’una situació innovadora per a les persones que no presenten minusvalidesa. Per tant, totes les persones integrants d’un equip d’aquestes característiques han de rebre ajuda externa, ja que està demostrat que el sol fet d’incloure persones deficients a un equip no implica una millora de les actituds dels seus companys no discapacitats en termes d’inclusió. Aquest tipus d’experiències no es poden deixar a l’atzar, ja que per tal d’assegurar que s’aconsegueixen resultats positius per a tots els integrants és necessari controlar les característiques d’aquests contextos especials.
– Fan falta professionals especialitzats per entrenar un equip així? Per què?
–En primer lloc, cal xerrar de la situació de qualsevol equip esportiu en l’actualitat. Partim de la base que existeix la creença que la figura del psicòleg és menys indispensable pel rendiment d’un equip que altres professionals com poden ser el fisioterapeuta, el nutricionista o l’entrenador. Qualsevol esportista necessita una preparació física, duita a terme pel fisioterapeuta i el nutricionista; una preparació tàctica, duita a terme per l’entrenador; però molts obvien la preparació psicològica. És important assenyalar aquest fet, ja que si resulta important la presència d’un psicòleg dins un equip amb persones sense discapacitats, més vital esdevé el treball d’aquest professional dins un equip inclusiu que s’encarregui de vigilar la situació i les diferències que es puguin ocasionar i per potenciar la inclusió. Evidentment, cap classe de formació professional sobre discapacitat o diversitat funcional és supèrflua en referència als psicòlegs i, fins i tot, als mateixos entrenadors.
– L’etiqueta “inclusiu” per designar a un equip d’aquestes característiques pot crear una estigmatització de la discapacitat? Directament no s’hauria d’anomenar així per evitar que se sentin subestimats?
–Tal vegada l’estigmatització i la discriminació no provinguin tant de les etiquetes i sí de la falta de coneixement sobre la discapacitat. Per tant, no només és important desenvolupar projectes inclusius (ja siguin referents a la formació acadèmica bàsica, l’educació física o l’esport), sinó també involucrar-se en ells de tal forma que aquests propòsits vagin complementats amb activitats dirigides a la sensibilització sobre la discapacitat en tots els aspectes i espais de la societat.
-Quins beneficis i canvis d’actitud pot generar entre les persones ‘normals’ fomentar l’esport inclusiu? Podria canviar la perspectiva social cap a aquestes discapacitats físiques/psíquiques a través d’aquestes iniciatives?
–Com s’estava exposant, qualsevol mena d’esport inclusiu ha d’estar recolzat amb activitats dirigides a la sensibilització sobre la discapacitat per tal d’aconseguir un resultat satisfactori sustentat en la igualtat d’estatus dins del grup, el compliment dels objectius comuns, la cooperació entre els integrants i el suport en l’àmbit institucional i legislatiu. Per tant, qualsevol activitat inclusiva que compleixi aquests requisits reportaran una sèrie de beneficis a les persones que no presentin discapacitats, tal com defensen la teoria del contacte (Allport, 1954) i la teoria del comportament planificat (Ajzen, 1991):
– Augment de la consciència de la situació de persones amb discapacitats.
– Millora de l’autoeficiència.
– Millora de les actituds cap a la inclusió.
– Millora de la visió estereotipada i superació de prejudicis.
– Destrucció de falses mites sobre la discapacitat.
– Foment de la igualtat d’oportunitats, el respecte i la sensibilització social.
I, com és evident, això es veu reflectit en un canvi de perspectiva social.
– Falten iniciatives referent a l’organització d’activitats esportives inclusives a les escoles per tal de normalitzar aquestes modalitats i perquè hi hagi menys discriminació entre els nins/ adolescents a les aules?
–Evidentment, fan falta establir més programes d’aquest tipus per tal d’aconseguir una societat més inclusiva. El fet que es recomani fer aquestes activitats en els centres educatius no és casualitat, posat que en l’edat escolar s’aprenen la majoria de valors i actituds que en el futur serviran als alumnes per a estar plenament integrats amb la resta de persones. En aquest objectiu resulta summament important l’educació física, pel fet que moltes de les seves activitats requereixen aquest ús dels valors, com poden ser el treball en equip, el respecte per les normes o la solidaritat. Dit això, no sols fa falta una major quantitat de programes relacionats amb la implicació, sinó també resulta vital millorar la formació del professorat, ja que molts dels actuals professors no van tenir formació acadèmica per planificar la inclusió de manera òptima al seu alumnat en les classes i utilitzen l’assaig i l’error fins a trobar les estratègies correctes per a dur a terme la inclusió. D’altra banda, també cal posar l’accent en el procés d’accés a l’educació del sistema educatiu espanyol. Segons un informe dut a terme pel Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU en 2017, a pesar que les estadístiques indiquen un percentatge elevat d’incorporació educativa de persones amb discapacitat, hi ha una exclusió sistemàtica basada en un model mèdic que afecta especialment a persones que presenten una discapacitat intel·lectual o psicosocial i a les persones amb discapacitat múltiple. Això es deu al fet que les administracions educatives consideren que el principal interès d’aquesta mena d’alumnes és accedir a una educació especialitzada o adaptada en centres especials, en comptes de prioritzar la inclusió. En conclusió, no sols es requereix un major nombre de programes, sinó també un suport de les institucions més evident tant cap a la planificació i seguiment dels programes com cap a la formació del professorat que s’encarrega de supervisar aquest pla en els centres escolars.
– Amb quines barreres se solen trobar les persones amb disfuncionalitat d’aquests tipus a l’hora de practicar esport en general?
–Tant les barreres com els facilitadors es poden dividir en característiques personals i de l’entorn. Entre les barreres personals per a realitzar activitats esportives podem destacar la discapacitat mateixa, l’estat de salut i la fatiga. Entre les barreres de l’entorn, ressalten la falta d’oportunitats, l’escàs o nul accés i transport per a arribar a les activitats esportives, la poca informació sobre aquestes o els elevats costos derivats de les activitats, sobretot provinents del material esportiu adaptat. A més cal tenir en compte una sèrie de condicionants, alguns dels quals ja s’han comentat, com poden ser la falta de sensibilització i el desconeixement de la discapacitat de les persones sense necessitats especials, la formació insuficient tant dels professors com dels professionals de l’activitat física i de l’esport, les mateixes classificacions funcionals que perpetuen l’argument de les necessitats especials, o la falta de coordinació a escala institucional. Així mateix, un altre condicionant pot ser l’actitud de la família de l’individu amb minusvalidesa, ja sigui per desconeixement dels beneficis derivats de la pràctica esportiva, per sobreprotecció o per falta de temps.
– L’esport inclusiu consisteix a practicar un exercici físic entre persones amb discapacitat i sense. Dins aquests tipus d’esports, el rugbi ha resultat ser idoni, per exemple en la inclusió de persones en síndrome de Down. Què diferencia a aquest esport amb altres que el fa potencialment inclusiu? Hi ha esports on és més fàcil i factible que hi competeixin persones discapacitades i sense?
–El rugbi és un esport ideal per a fomentar la inclusió a causa dels valors que el sustenten. Es pot destacar la solidaritat, l’esforç, el respecte, el treball en equip i, sobretot, la sana rivalitat entre els contrincants, reflectida en el famós “tercer temps” que es realitza després dels partits i que demostra que les diferències entre els rivals es queden en el terreny de joc. També s’ha de comentar la filosofia que impregna a aquest esport respecte a la selecció dels seus jugadors. Al rugbi, tothom val i cada jugador és necessari amb les seves característiques particulars. A més, a pesar que les regles de joc d’aquest esport siguin moderadament complexes, no es necessita una habilitat tan específica per part dels jugadors com podem destacar en altres esports com el futbol, on es requereix una destresa molt concreta amb els peus. De totes aquestes pinzellades es nodreix el rugbi inclusiu i acaba resultant en una modalitat que integra a tots per igual: persones de qualsevol complexió; ràpides i lentes; nois i noies. Per tant, es pot extreure la conclusió que existeixen certs esports que, per requisits d’habilitat, són més idonis per a instal·lar una modalitat inclusiva. No obstant això, qualsevol esport hauria de poder adaptar-se a les característiques de totes les persones de la societat. Així mateix, qualsevol iniciativa d’aquest tipus requerirà un major suport econòmic del qual reben en l’actualitat aquests equips, ja sigui des del sector públic i/o privat. En aquest sentit, països com l’Argentina i Anglaterra són referents en l’esport inclusiu en general i concretament en el rugbi inclusiu.
– En l’esport inclusiu, hi ha diferències entre gèneres o homes i dones tenen les mateixes oportunitats?
–En teoria, totes les persones gaudeixen de les mateixes oportunitats (independentment de la seva edat, gènere, o característiques particulars). L’esport inclusiu s’identifica per l’absència de requisits per a la selecció dels seus participants. No obstant això, és cert que hi ha una menor presència de dones en els equips inclusius. Llavors, a què es deu aquest fet? És bastant probable que aquesta situació estigui explicada en gran part pels prejudicis de les famílies de les dones amb discapacitat que, com ja s’ha comentat, constitueix una de les principals barreres de l’entorn familiar que han de superar les persones minusvàlides. A aquest succés cal afegir-li que de per se la societat percep l’esport de manera estereotipada, sent aquest un camp preferentment reservat per als homes, sobretot en edats primerenques. Per tant, novament es considera clau l’esforç de les institucions per a crear i donar suport a iniciatives per a sensibilitzar a la població sobre la discapacitat i sobre l’esport inclusiu.
