El passat juny va ser publicada la carta Encíclica ”Caritas in veritate”, on Benet XVI seguint els plantejaments de la doctrina social l’Església, torna a fer una crida a la humanització de les relacions econòmiques i socials entre els pobles i entre els homes; una cristianització, en definitiva, perquè com diu la Gaudium et Spes, en Jesucrist trobem la veritat completa sobre l’home i el món.
La definició dels fonaments de l’actuació social ha estat sempre l’aportació de la doctrina social en aquest camp. Recordem, per exemple, el principi de subsidiarietat, o les colònies de treballadors a Catalunya i a molts llocs d’Europa de començaments del segle XX propugnades per la Rerum Novarum de Lleó XIII; i el principi de destinació universal dels béns explicitat pel concili (Gaudium et Spes) i per Pau VI amb la Populorum progressio, i que Joan Pau II va explicar com la hipoteca social que grava tots el béns.
El principi fonamental és el de la dignitat de la persona humana, en el qual troben fonament tots els altres principis i continguts de la doctrina social, com el del bé comú i el de la subsidiarietat. Tots ells són expressió de la veritat –realitat- sencera de l’home coneguda per mitjà de la raó i de la fe. I aquest és el missatge de fons de l’encíclica.
Benet XVI torna a insistir, des de la perspectiva de les relacions humanes, en la racionalitat dels principis i la vida cristiana: el contingut de la fe cristiana i la seva explicació de l’home, la societat i el món, no és arbitrari ni deslligat de la realitat, no és fruit d’una voluntat aliena capritxosa ni proposa explicacions inintel·ligibles o fantasioses. Al contrari, responen i es fonamenten en la veritat de l’ésser humà i, per tant, són conformes a la raó, el qual objectiu és el coneixement de la veritat. Com ja va apuntar al discurs de Ratisbona, una fe irracional no seria una fe cristiana. La intel·ligència humana, de forma natural, pot conèixer aquesta veritat, si bé amb certes dificultats intrínseques i extrínseques al subjecte. Cal assenyalar que la fe, humana o sobrenatural, és també una forma raonable de coneixement humà.
Per tant, les relacions econòmiques i socials s’han de fonamentar en la veritat. Sense veritat, els interessos privats i la lògica del poder envaeixen l’actuació social, diu Joseph Ratzinger. I la veritat més pregona sobre l’home és la seva transcendència, la qual cosa significa que el desenvolupament humà no pot atorgar-se el seu darrer significat per ell mateix. El progrés ha d’impulsar l’home a fer, conèixer i tenir més per ser més. Perquè el veritable progrés humà ha d’assolir la totalitat de la persona en totes les seves dimensions: sense la transcendència pot restar reduït només a l’increment del tenir.
El papa alemany recorda que cal també la justícia distributiva i la justícia social en la economia: el mercat no pot regir-se només pel principi d’equivalència dels béns intercanviats (justícia commutativa), perquè aleshores no produeix la confiança recíproca generalitzada i la cohesió social que necessita per al seu bon funcionament. Aquesta és la veritat sobre la funció econòmica humana.
L’encíclica recorda que cal una interacció ètica de la consciència i la intel·ligència per tal d’assolir un progrés realment humà. Compartir els béns i els recursos, la qual cosa sembla el desideràtum de l’autèntic desenvolupament, no s’assegura només amb la tècnica, la ciència, les relacions de conveniència i el dret: per a contribuir al bé comú cal l’amor i la solidaritat, que formen part de la veritat transcendent de l’ésser humà.
En un context més ampli, abastant totes les relacions humanes, Benet XVI ho assenyala brillantment: “La caritat només resplendeix en la veritat i pot ésser viscuda autènticament. La veritat és la llum que dóna sentit i valor a la caritat. Aquesta llum és simultàniament la de la raó i la de la fe, mitjançant la qual la intel·ligència arriba a la veritat natural i sobrenatural de la caritat, tot percebent el seu significat d’entrega, acollida i comunió. Sense veritat, la caritat cau en un mer sentimentalisme. L’amor es converteix en un embolcall buit que es farceix arbitràriament. Aquest és el risc fatal de l’amor en una cultura sense veritat. És una presa fàcil de les emocions i les opinions contingents del subjectes, una paraula de la qual s’abusa i que es distorsiona, acabant per significar allò contrari. La veritat allibera la caritat de l’estretesa d’una emotivitat que la priva de continguts relacionals i socials, i tanmateix d’un fideisme que mutila l’horitzó humà i universal” (n. 3).
A mode de resum transcric un dels darrers paràgrafs del document, el qual, crec, ens interpel·la a tots, no només als estaments dirigents i responsables de la vida econòmica i social: “El desenvolupament mai no estarà plenament garantit per forces que, en gran mesura, són automàtiques i impersonals, provinguin tan de les lleis de mercat com de polítiques de caràcter internacional. El desenvolupament és impossible sense homes rectes, sense operadors econòmics i agents polítics que sentin fortament en la seva consciència la crida al bé comú. Es necessita tan la preparació professional com la coherència moral. Quan predomina l’absolutització de la tècnica es produeix una confusió entre els fins i els mitjans, l’empresari considera com a únic criteri d’acció el màxim benefici en la producció; el polític, la consolidació del poder; el científic, el resultats dels seus descobriments” (n. 71).
