No han tardat massa a notar-se els efectes de la cinquena onada d’aquesta ditxosa pandèmia. Estàvem tan enredats en retrobades, escapades i viatges de finals de curs que gairebé ni l’hem vist venir. De poc han servit les imatges a la tele, de l’Índia, cremant milers morts pels carrers o les advertències dels sanitaris sobre el seu esgotament i la greu manca de recursos tan humans com ecònomics als hospitals i als CAP, afeccionats com som a ensopegar amb la mateixa pedra. És com un vici: ja sabem que si no mantenim la distància de seguretat amb el cotxe del davant, si ens distraiem o si accelerem per amor a la velocitat, la ruleta de l’atzar decidirà si tenim un accident a l’autopista i en sortim vius, però, és igual, ens la juguem.
Tenim pressa vital i un desfici per la novetat que ens aclapara; total, ja ho va dir l’Eduard Punset, «jo probablement no em moriré»; però sí, ell ja fa dos anys que es va morir. Com vint i dues mil tres centes sis persones més, que des de l’inici de la pandèmia fins a data quinze de juliol, han mort a Catalunya. Perquè la Covid, gràcies a la vacuna i tots aquells i aquelles qui han treballat i treballen per aconseguir-nos-la, ja no mata com abans, a la primera, segona i tercera onada, però continua matant-nos. I per més que mirem cap un altre costat (qui s’ha mort?), ha tornat el toc de queda i la recomanació de portar la mascareta a l’exterior. Hem d’acceptar que ens hem equivocat, tots, des de la Conselleria fins els científics més piuladors, des d’aquesta servidora de vostès fins l’agència de viatges o el festival de música massiu que s’havia de fer tant si vols com si no vols. Teníem tanta pressa que ara ens tocarà anar més lents, perquè, això també ja ho sabíem, no sempre guanya la llebre a la tortuga. I mira, ara que ho penso, aquesta reflexió també ens serveix pel món indepe: teníem tanta pressa que ara ens toca anar més lents, consolidar posicions, persistir i seguir lluitant.
El que ningú no sap és l’edat de la llebre i la tortuga, si eren joves o velles, o si una era jove i l’altra no tant. Ho dic perquè endosar-los la culpa dels errors de la gestió de la pandèmia als joves no és propi d’una societat responsable. El nombre de joves que han trencat les normes és mínim comparat amb els que les han seguit. Perquè al cap i a la fi hem estat els adults els qui hem dedicit les mesures a implementar i la desescalada, la majoria les han seguit fil per randa. De nou, culpabilitzem tots els joves enlloc de mirar-nos a nosaltres mateixos.
Pd: sisplau, si has de conduir per autopista, no cal que corris, recorda que l’important és arribar, com la tortuga, tant si ets jove com si ets vell o bella.
Pd dos: I si fumes no tiris les burilles per la finestra!
