D’ençà les eleccions de desembre del 2017 sota l’article 155, l’independentisme polític ha anat cap avall, amb episodis realment indignes. A fora, l’exili ha mantingut el decòrum, donant-nos no poques alegries i algun ensurt –sortosament amb final feliç. A l’interior, en canvi, amb cada nova renúncia dels nostres polítics continuàvem passant vergonya com a catalans. El resultat és prou conegut: Desmobilització, pèrdua de tremp i iniciativa, alta abstenció i molta crispació.
Cada partit hi té part de responsabilitat, i cadascú sap la que li toca. Les forces polítiques que advoquen per l’Estat propi formen una constel·lació interdependent. L’èxit requereix una conjunció entre elles, com al Primer d’Octubre. Si un partit es desmarca i fa tractes amb la metròpoli pel seu compte, el moviment entra en pana. El que col·labora amb Espanya exerceix força gravitatòria cap als altres, que s’arrisquen a quedar fora de joc. Junts té vocació de govern i no de partit antisistema. No li escau gens veure’s despenjat i titllat de “radical” per mantenir-se fidel a l’1-O mentre als d’Esquerra els raspallen (i se’ls raspallen) a Madrid, se’ls elogia com a “moderats” i alhora gaudeixen dels privilegis de repartir càrrecs, controlar TV3 i canalitzar subvencions a la premsa dòcil. Amb tots aquests diners i eines, la direcció dels republicans ha pogut col·locar el seu relat de pactisme màgic a l’opinió pública –fins no fa gaire.
Junts és un projecte nou format per gent heterogènia per a cercar la independència. Quan no avança, perd estabilitat, com una bicicleta. El moviment en el seu conjunt no s’ha centrat en això sinó que els que governen en ultraminoria han prioritzat les esquerres i el feminisme i no sé quina xerrameca sobre millorar la vida de la gent… mentre aprovaven pressupostos espanyols amb €20.000 milions de dèficit fiscal català! D’altres lliuren batalletes contra el capitalisme i la burgesia (que sempre resulta ser Junts). Amb aquest panorama, a algú li sorprèn que hàgim perdut pistonada?
Malgrat tot, i de carambola, som decisius per formar govern a Espanya. El president Puigdemont ha elevat el llistó d’exigència a les negociacions amb el PSOE a una nova dimensió, fent que Espanya demanés l’oficialitat del català a la Unió Europea quatre dècades després de l’ingrés. En aquesta marea ascendent suren tots els vaixells, inclosos els d’ERC, bascos i gallecs. La competència esperona els d’Oriol Junqueras i els socialistes ja no els han colat les promeses buides habituals. Ens en congratulem.
La sol·licitud del català oficial a Europa és una gran fita en si mateixa, un xut d’autoestima. Catalunya se sent ara menys prostrada. Ha estat una alenada de dignitat i un punt d’inflexió llargament esperat.
Qui vulgui aturar la llengua de 10 milions d’europeus haurà de pagar un alt cost polític. Andorra, on el president francès Emanuel Macron és co-príncep, dona suport a la petició. Macron té molts fronts oberts com per buscar més brega lingüística. El 2021, el seu partit En Marche propicià que s’encallés al Consell Constitucional una modesta llei a favor de les “llengües regionals” impulsada pel diputat bretó Paul Molac, la “Llei Molac”. El 2023, la justícia francesa ha prohibit fins i tot l’ús testimonial del català a ajuntaments de la Catalunya Nord. Si Macron vetés ara el català i el basc a Europa, obriria la caixa dels trons a ambdós costats dels Pirineus.
