Aquestes festes de Nadal porten un record més intens, si cap, d’aquells que estimem des del record. Mirant les flors vermelles de la ponsètia que és al centre de la taula parada, em ve a la memòria La vall del riu vermell, la cançó que tantes vegades vaig cantar amb la meva garba quan era noia guia (girl scout). Aquesta cançó, la lletra de la qual l’enyorat Joan Soler i Amigó va traslladar al català, de cant espiritual negre (Red River Valley) va passar a formar part del repertori del Grup de Folk. Amb el seu to melangiós, La vall del riu vermell era la cançó preferida de la meva mare d’entre les melodies que van acompanyar d’alegria i esperança el món que volíem forjar des de la nostra joventut abrandada.
La mare ens va deixar dit, al meu germà i a mi, tot el que volia per al seu funeral en el qual li feia il·lusió que s’interpretés La vall del riu vermell com en el comiat del pare, mort vuit anys abans. Una tradició no escrita l’havia convertit en una cançó de comiat que, com ara El cant dels ocells, de Pau Casals, posa un nus a la gola als assistents a la cerimònia.
Des de la seva espiritualitat profunda, la mare sempre va considerar la importància de la litúrgia i els rituals que durant tot l’any acompanyen la vida cristiana de manera cíclica, i que amb el Concili Vaticà II van prendre unes formes més properes incloent el rés en llengua catalana. Entre d’altres novetats la mare va apreciar molt aquells grups de joves de l’edat dels seus fills que donaven un aire modern a les misses dominicals i que algunes vegades corprenien tant els fidels justament amb la inclusió en els cants de La vall del riu vermell, que com un vent suau embolcalla els cors.
El meu germà i jo vam complir fil per randa tot el que volia la mare en l’últim adéu: roses blanques en la seva corona de flors per a ella, que estimava tant la festa de la purificació de Maria perquè havia sigut mare i perquè de joveneta havia sigut Filla de Maria amb les noies del seu poble. A petició seva, vam poder escoltar la intensitat musical i vocal de l’Ave Maria, de Gounod. Només va quedar un desig per complir: que al final de la missa fos interpretada La vall del riu vermell. Els músics, molt joves, no en tenien la partitura, però tampoc no en sabien res, d’aquesta cançó de procedència americana que en el seu dia van anostrar els nostres cantants d’espirituals negres i cançons folk… Per aquest motiu, quan arriben aquestes festes i posem cançons de Nadal al tocadiscos per cantar-les a cor mirant d’afinar-les tot i el tremolor de la veu per causa dels sentiments contrastats que provoquen, sempre reserven un moment per escoltar, en el major silenci, la música i la lletra de La vall del riu vermell en memòria de la mare.
