El pedaç que intenta ERC, amb prou dignitat, amb la nova llei espanyola de memòria històrica serà insuficient com vaticinen molts experts en la matèria. L’anterior llei del 2007, ja va quedar del tot curta i aquesta també hi quedarà, apunten els historiadors sobre l’etapa republicana i el conflicte secular entre Catalunya i l’estat espanyol, pel que ens afecta.
La legislació catalana del Memorial Democràtic i sobre foses i cens de desapareguts o ultratjats ha estat un pas inicial totalment necessari. Però és una legislació que no permet fer justícia ni articular una mínima reparació. La nova legislació espanyola, amb capacitat per fer-ho, és la que havia de completar-ho, com s’ha debatut al Congrés espanyol.
El partit socialista espanyol és l’únic que ha impulsat aquest intent de revisió legislativa per a que s’aclareixi i reconegui el patiment de les víctimes provocades per la sublevació militar espanyola que va liderar el nacionalisme espanyol. Ho va fer el 2006 i ho fa ara el 2021. Però, des d’una visió catalana, ja s’estima que el resultat serà escàs i poc contundent.
El dret a la veritat, a la justícia i a la reparació, i més des de la posició catalana, xoca amb l’existència de les lleis de la transició espanyola i la continuació del règim dictatorial franquista espanyol, en molts sentits, segons exposen, veladament, els preàmbuls de la llei espanyola del 2006 i la del projecte de llei en tràmit.
Durant anys, molts anys, arreu de l’estat espanyol, i amb especial gravetat, en els territoris dels Països Catalans s’han comès delictes molt greus contra les persones, la cultura i els pobles. I tots aquests delictes, de màxima gravetat, s’han comès sota la vigilància del mateix estat espanyol que ara té continuïtat. I aquesta mateix estat espanyol, políticament i institucionalment, no accepta sotmetre als ulls de les lleis del drets humans i dels pobles als responsables d’aquests crims.
En la tramitació de la llei espanyola de memòria històrica es reprodueix un esquema funcional dins l’estat espanyol. Les propostes catalanes, principalment d’ERC, d’entrar a fons en la investigació de la criminalitat franquista espanyola per buscar i capturar-ne els responsables, amb nom i cognoms, ha comptat amb l’oposició de PODEMOS. Tot plegat, com una repetició del que va passar el 1977, quan els comunistes espanyols, amb alguns de catalans, van signar en blanc els acords de la transició amb una llei d’amnistia que impediria qualsevol semblança de justícia i trencar amb la perpetuïtat dels presumptes delinqüents dins de les institucions de l’estat.
La Guerra Civil és fruit d’un aixecament militar violent espanyol que no va defallir en crueltat, arbitrarietat i menyspreu per la vida. I gràcies al suport alemany i italià, en aquell moment hegemònics, van reeixir i imposar la por i la desesperació entre milions de persones innocents. No obstant això, hom en busca justificacions, com els debats polítics traspuen, i es parla “de no fer distincions” entre víctimes i botxins, equiparant ambdós bàndols, com si fossin el mateix o no hi hagués diferències substancials.
Com han dit alguns parlamentaris catalans, “l’estat espanyol ha de pagar indemnitzacions i reparar amb escreix el mal ocasionat a les institucions afectades”, “s’han de restituir bens, diners i arxius requisats”, “s’han d’embargar i expropiar les fortunes dels criminals que es van aprofitar de la superioritat indeguda” i “cal trobar els executors i col·laboradors de les depuracions de tot tipus que es van produir per identificar-los i jutjar-los”. En definitiva, cal fer actuar la justícia per no deixar impunes les activitats criminals que un règim il·legal va imposar.
I com també alguns d’ells ha explicat, no cal “una política de retrobada” ni una “reconciliació històrica”. No cal perquè no existeix aquesta situació, s’exclama. Una minoria, molt minoritària, és la que va ocasionar els estralls i les ofenses, i aquesta és la que s’ha de buscar i investigar amb tota la pulcritud democràtica per a que sigui portada a l’estrada dels presumptes culpables.
