De petits o de jovenets allò que aprenem sobre altres paisos és molt esquemàtic. Aprenem que a Alemanya es parla l’alemany, a França el francès i a la Gran Bretanya l’anglès, igual que els escolars d’altres terres aprenen que a Espanya es parla l’espanyol. En tots aquests casos la simplificació comporta un falsejament descarat de la realitat. Fa cinquanta anys quan hom a Alemanya parlava amb la gent normal del carrer, l’existència de les altres llengües peninsulars no la coneixia gairebé ningú, i encara avui hi ha molts que creuen que el català és una variant dialectal de l’espanyol com el bavarès ho és de l’alemany. Quan se’ls hi diu (com he fet innombrables vegades) que el català i el castellá són tan diferents com l’alemany i el danès, es queden parats.
El mateix desconeixement té, a casa nostra, la gent del carrer sobre la varietat de parles a l’ambit de la llengua alemanya, és a dir a Alemanya, Austria i la Suïssa alemanya. En aquests territoris al bell mig d’Europa hi ha quatre llengües reconegudes i un sens fi de varietats dialectals de les dues principals. I abans d’entrar en detalls, aclarim encara que, pel que fa als dialectes, tant a l’àmbit del castellà com del català, la gent que parla dialectes diferents (un andalús i un aragonès, un barceloní i un alacantí) s’entenen perfectament. A Alemanya, com a Anglaterra o a Itàlia, els dialectes, tant en el lèxic com en la fonètica són tan diferents els uns dels altres que per tal d’entendre’s mútuament han de recórrer a la llengua normativa que han après a l’escola i de vegades (almenys a Alemanya) fins i tot així tenen dificultats. Si a aquests paisos hi hagués gent tan ignorant filològicament com als governs valencians amb el seu absurd separatisme lingüístic, avui a Alemanya hi hauria ja registrades com a mínim una dotzena de llengües diferents.
Les dues més importants de les quatre científicament reconegudes són el baix alemany (és a dir, el de les terres baixes del nord) i l’alt alemany (és a dir, el de les terres altes del sud). L’alt alemany és el que internacionalment és anomenat alemany a seques, i el que s’ensenya a les escoles a tots tres paisos. El baix alemany, en canvi, ha anat perdent importància i ha quedat, més o menys com l’occità, reduit a una parla de pagesos i de pescadors a tota la plana del nord d’Alemanya des de la frontera polonesa fins a les terres del Rin. Avui hi ha intents de conservar-lo i de vitalitzar-lo a partir de les obres d’alguns (molt pocs) escriptors que des de la segona meitat del segle XIX han escrit en aquesta llengua com, entre altres, Fritz Reuter, Gorch Fock, Klaus Groth i Hermann Claudius. Al baix alemany li han mancat, però dos elements claus. l’un el suport decidit de les classes mitjanes a les ciutats, i l’altre un impuls unificador com la reforma fabriana a casa nostra. Aquestes manques han estat un obstacle fonamental per a obtenir una acceptació més extensa. Tot i això, segons les darreres estadístiques, el baix alemany el parlen normalment cosa de 2,6 milions i encara són més els alemanys del nord que sense parlar-lo també l’entenen. Així, segons l’UNESCO, el baix alemany és la llengua regional europea més parlada després del català. En aquest sentit, la nostra germana petita sense estat propi.
Les dues llengües restants són d’ambit molt petit. El frisó ja només el parlen una mica més de deu mil persones a la costa del Mar del Nord, entre Holanda i Dinamarca. El sòrab, una llengua eslava, es parla a la Lusàcia, tocant a l’angle on es troben les fronteres alemanya, polonesa i txeca. El parlen unes 100.000 persones i també està dividit entre el baix sòrab (més proper al polonès) i l’alt sòrab (més proper al txec). Tant el sòrab, com el frisó, com el danès de la minoria danesa a l’Estat de Schleswig-Holstein estan protegits legalment.
Pel que fa a l’alt i el baix alemany va haver-hi un moment a la història que va dependre d’un sol home quina de les dues llengües prendria més voloada i a la llarga s’imposaria a l’altra. Aquest home va ser Martí Luther, el fundador del protestantisme evangelista. En el moment que Luther per traduir la Bíblia a la llengua vulgar es decidí per l’alt alemany, va crear l’eina que extendria cada vegada més la llengua de les terres altes i provocaria la decadència de la de les terres baixes.
Si hi ha una de les variants dialectals que en realitat tindria dret a ser considerada com a llengua independent, és el suís alemany. Al cinema i a la televisió en suís alemany els textos han de ser traduits en subtítols en alemany normal, sinó no els entén ningú fora de Suissa. Que els suissos no vulguin saber res d’independitzar la seva llengua i que a les escoles s’ensenyi l’alemany normal, podem suposar que potser va tenir orígen en una decisió política i pragmàtica per a no aillar-se encara més dels veins del nord i perqué la gent del país aprengués una llengua de prestigi mundial. Avui, quan un suís parla l’alemany normal diu que parla “alemany escrit”.
I tornant, a les diferències entre els dialectes, com a casos extrems quan per televisió surt algú que parla els dialectes més tancats de les muntanyes de la Selva Negra, dels Alps bavaresos, o de Saxònia, els que vivim al Nord d’Alemanya, inclosos els natius, sovint no n’entenem ni un borrall i desitjaríem que, igual com passa amb el suís, també ho poguéssim llegir en subtítols. Per això, com deia al principi, si els governants alemanys fossin tan bestialment ignorants com els espanyols ja hi hauria registrades una dotzena de llengües i una de “lapaos”. Ah, i per cert: això del “lapao”, si fracassés el moviment independentista, només seria el començament. Al final ens vindria el “lepeo-epex” : “lengua española propia de la España oriental, en proceso de extinción”. Maco, oi?
