“La meva àvia volia que jo tingués una bona educació, per això no em va enviar mai a l’escola”. Aquesta frase no és el titular de cap “contra” de La Vanguardia, sinó una cita de la prestigiosa antropòloga nordamericana Margaret Mead que servia d’encapçalament a un llibre d’Everett Reimer, escrit l’any 1970 i publicat en la seva versió espanyola com La Escuela ha muerto. Alternativas en materia de Educación (Barral, Barcelona, 1973).
Les frases impactants, paradoxals, enginyoses, pretesament rupturistes i, sovint amb un missatge fals, no són patrimoni de ningú, ni un invent gaire recent.
A cavall de les convulsions dels anys 60, hi va haver un corrent de pensament que abocava per la desaparició de l’escola des de plantejaments, diguem-ho per simplificar, de l’esquerra o de la tradició llibertària. És el moviment de la “desescolarització”, amb representants com el mateix Reimer, Paul Goodman o Ivan Illich, aquest últim profusament citat per Reimer i potser el seu màxim exponent. La seva critica a les institucions i, concretament a la institució escolar, era seductora i, en molt aspectes, encertada, i encara avui ben actual. Però no pas les seves alternatives. Una cosa es criticar l’escola i les seves disfuncions, i una altra és pensar que aniríem millor sense. Malauradament, no tothom neix a Amèrica ni té l’àvia de Margaret Mead per fer-se càrrec de la seva educació.
Històricament s’han vist frustrades moltes esperances emancipadores i de justícia social a través de l’educació. Malgrat això, l’escola, amb totes les seves limitacions i disfuncions, és encara el principal factor de promoció social i personal a l’abast de la majoria. Cap alternativa en la línia d’una utòpica “societat desescolaritzada” ofereix més garanties, i molt menys a aquells més desafavorits.
Ve a tomb parlar d’aquest moviment perquè, en la seva dimensió més profètica i un xic apocalíptica, periòdicament troba epígons en els nostres mitjans de comunicació, sovint a la mateixa “contra” de La Vanguardia sense anar més lluny. És allò tan tòpic i repetit, amb petites variants, de “l’escola institució amb mètodes del segle XIX i amb mestres del segle XX que no sap educar els alumnes del segle XXI”.
Les tecnologies de la informació i de la comunicació, que sens dubte estan canviant i poden revolucionar molt més encara les formes d’aprendre i de conèixer, donen noves ales a idees sobre una futura educació sense escoles i nous conceptes –com el d’educació invisible-, que es van sumant al discurs educatiu.
No són mitjans negligibles, ans al contrari, però ara per ara, mentre pensem aquests futurs millors, el que cal és donar suport a l’escola i al professorat, introduir les tecnologies per afavorir l’aprenentatge i maldar per millorar l’escola dia a dia, en favor de tots els nois i noies, tinguin o no avis entranyables. L’escola està en crisi des del seu naixement, però em sembla que… ens enterrarà a tots.
