La ciutat està malalta. I, els seus lletraferits habitants, com l‘Aleix Vilaseca, escriuen poemes des de l’ànima amb la intenció de guarir-la.
Mentre escric
La cal·ligrafia avança plana
amb el ritme agut de l’electrocardiograma.
L’electrocardiograma que narra
eloqüentment els batecs del cor.
Un cor sense treva,
esbombant vida per cada racó del cos.
Un cos que és acció i diàleg
dins la deriva discreta per la ciutat.
La ciutat que es mou i es repensa
a cada frase del meu dictat.
Un dictat que em llença a escriure
quina és la vida d’aquesta ciutat.
La ciutat que habito
amb cada extremitat del meu cos.
Un cos cansat, parat,
que no escolta els batecs del cor.
Un cor que llangueix
i dissenteix de l’electrocardiograma.
L’electrocardiograma que avança inexorable
lletra a lletra cal·ligrafiant la ciutat.
La ciutat lletraferida
per la ploma dels seus habitants.
Aleix Vilaseca
