Jordi Ginebra i Serrabou (Barcelona, 1961) és científic i curador de la llengua catalana. Estudià Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i va doctorar-se amb premi extraordinari. Aquest any en farà quaranta que va començar com a professor a la Facultat de Lletres de Tarragona, on ha participat també de la seva gestió i governança. El 1992 va obtenir plaça de professor titular de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili, on després va esdevenir catedràtic. Ha fet recerca sobre sintaxi, lexicologia, fraseologia i història de la llengua, i és autor de diversos estudis i coautor del Diccionari d’ús dels verbs catalans. El 2011 va rebre el premi Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans pel seu assaig Llengua i política en el pensament d’Antoni Rovira i Virgili, on explicita l’aportació essencial de Rovira en el procés de bastiment del català com a llengua nacional. El 2018 va ser Comissari de l’Any Pompeu Fabra, el mestre del seu mestre Joan Solà.
—Deia Joan Coromines que en un mot «s’entreveu un daltabaix de segles de gent i de creences distintes que hi han marcat cada una la seva ditada en un indret amagat que fins avui pot resseguir-s’hi». En la llengua d’un poble hi ha la seva història i la seva vida: és això?
—Certament. Fa poc vaig llegir en una entrevista a Toni Sala que deia que cada paraula arrossega la història de l’idioma a dins. Una llengua és la més valuosa construcció col·lectiva d’un poble. Si ho diem en termes de moda, és el seu patrimoni immaterial més important. I no podem oblidar que aquest patrimoni, en el cas català, té més de mil anys! I la manera de conservar aquest patrimoni és parlar en català sempre, sense por, sense complexos, sense falsa cortesia. Ens ho hem de ficar al cap!
—Però sembla que no ens ho acabem de creure, com si haguéssim de demanar perdó per parlar-lo amb algú que no és catalanoparlant…
—La sensació de cosa forçada la tenim nosaltres, i dura poc. La gent generalment entén que parlem en català, perquè és la llengua d’aquí. Naturalment, si algú no ens entén, canviem d’idioma. Som gent oberta. No busquem el conflicte. Però parlant en català no es provoca cap conflicte, i en canvi es transmet la idea de la naturalitat de la llengua i la idea que no els considerem els “altres”.
—Amb en Joan Solà vau escriure una biografia de Pompeu Fabra, publicada l’any 2007. Va ser Fabra el primer que s’adona de la necessitat de fer del català una llengua estàndard moderna?
—No, no va ser el primer, però va ser la persona que ho va aconseguir. El que en podríem dir “demanda d’estàndard” creix molt a començament del segle XX. Són nuclis que volen tenir a l’abast una llengua funcional i àgil i que alhora sigui netament catalana. Abans això no era tan important perquè amb el català es volia fer sobretot alta literatura. Però quan vols arribar a tothom i escriure sobre qualsevol cosa, necessites un estàndard. Fabra va construir aquest model i, a més —i això és molt important—, va tenir el suport polític de Prat de la Riba.
—Fabra era enginyer, i n’exercia. Com esdevé el filòleg reputat que va ser després?
—Perquè, de fet, va fer de filòleg, que és el que sempre va voler ser. Ell vivia d’una altra cosa, però estudiava el català des de jove, i de seguida va mostrar que, com a lingüista, no hi havia al país ningú com ell. Es fa conèixer amb la famosa campanya lingüística de L’Avenç, però, sobretot, amb motiu del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l’any 1906. Llavors…
—Perdó… una campanya de la revista L’Avenç?
—L’Avenç, a començament de la dècada dels noranta, era una revista moderna i trencadora promoguda per un grup de joves que trepitjaven fort. Van fer una campanya pública, dirigida per Fabra, a favor de la reforma lingüística. És quan Fabra es va fer conèixer. Però, com deia, va ser sobretot el 1906, amb motiu del Primer Congrés, quan hi va haver gent que va pensar: «Ep! Aquesta és la persona que ens convé».
—En el teu assaig Llengua, nació i modernitat: Projectes i conflictes en la Catalunya dels segles XIX i XX, intentes explicar l’entusiàstica però gens fàcil relació dels catalans amb la seva llengua.
—No sempre ha estat “entusiàstica”. Precisament el que passa al començament del segle XIX és que els catalans accepten que el castellà ha de ser la llengua de la modernitat i del futur, la llengua nacional. El que és molt interessant és que, contra el que semblava que havia de succeir-se d’acord amb el “ritme dels esdeveniments”, durant la segona meitat del segle XIX això comença a canviar; i ho fa molt ràpidament. Naturalment, la pressió del castellà com a llengua nacional no desapareix. I això crea el conflicte.
—El 1968, el Centenari Fabra, Òmnium Cultural va organitzar la campanya Català a l’escola. Volia sensibilitzar la societat i pressionar les autoritats franquistes per incloure la llengua catalana en l’ensenyament. Han passat cinquanta-sis anys…
—Sí. El català a l’escola va ser un fet després de la dictadura. I va ser una cosa magnífica, una conquesta que de vegades no sé si valorem prou. Per això no té perdó que, després, el sistema d’ensenyament s’hagi relaxat tant. Hem fet massa cas dels enemics del català que s’han presentat com a cosmopolites, tolerants i oberts, i que ens han fet creure que som exagerats o “identitaris”. No. El català ha de ser la llengua del sistema docent. Com a poble hi tenim tot el dret.
—Doncs passem a la secció específica de Parells i senars. T’agrairíem que ens confiessis un parell de cançons que no t’importa escoltar una vegada i una altra.
—If I were a boy, de Beyoncé, per la força de la veu en els canvis d’escala; també per la lletra, però per a mi no és essencial. I Agafant l’horitzó, de Txarango, perquè transmet un bon rotllo col·lectiu que no s’atura.
—Suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—El Museu de la Miniatura d’Ordino, a Andorra. Serveix per descobrir que les habilitats humanes poden arribar a extrems que són difícils de creure.
—Mai no n’havia sentit a parlar. Hauré de posar-lo a la llista de pendents. Continuem. Un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure.
—La primera i la segona part de El Padrino —la tercera, no tant—, i Apocalypse Now.
—Totes són de Francis Ford Coppola.
—En aquestes pel·lícules Coppola narra conflictes complexos, a la manera tradicional, però té present que el cinema és impacte visual. Lliga totes dues coses, perquè l’impacte gratuït tampoc no és bon cinema.
—Ho subscric completament. Però continuem. De ben segur que t’has enamorat d’alguna ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que visitéssim si mai tenim l’oportunitat.
—A mi m’agrada molt l’Escòcia de les illes pelades, dures, sense arbres.
—I ara, t’agrairíem que ens diguessis un parell d’obres d’art que t’han colpit especialment.
—Totes les obres del Bosch —en català ho hem de dir així—. El color, la definició i el detall semblen infantils però són altament inquietants. I El Crist de Port-Lligat, de Dalí. És increïble que al món, després de segles i segles pintant la Crucifixió, Dalí ofereixi una perspectiva nova i espectacular amb un simple, diguem-ne, canvi de posició de càmera.
—Assenyala, si us plau, una de les injustícies que es cometen actualment i que hauríem d’aturar de seguida.
—Els desnonaments salvatges que es practiquen al nostre país. I el fet que una persona que té una feina, encara que cobri el salari mínim, no pugui pagar, amb el terç del sou, el lloguer d’un pis normal.
—Em sembla que acabes de trepitjar un ull de poll de la nostra contradictòria societat capitalista del benestar. I a continuació, podries esmentar dos llibres que hagis llegit i que et semblen prou interessants?
— N’hi ha molts. Entre els que són relativament recents, El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, per la manera com retrata les relacions personals al si d’una família; i Terres mortes, de Núria Bendicho, que narra una història bèstia i salvatge que t’enganxa des del primer moment.
—Revela’ns un dels teus moments estel·lars, brillants, de la humanitat.
—No sé si en té gaires la humanitat, de moments brillants. En teoria, n’hi ha tres: la irrupció del missatge de Jesucrist, la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà i la revolució bolxevic.
—El discerniment d’aquests tres moments em sembla molt interessant.
—Però em temo que tot això no ha acabat de servir de gaire. Els poderosos continuen oprimint el poble i ens continuem matant els uns als altres.
—D’acord, però intentem acabar amb una mica de llum. Proposa’ns si us plau un parell de personatges la biografia dels quals et sembli suggeridora.
—Helen Keller i Vesna Vilović. El que va aconseguir Helen Keller, que va néixer cega, sorda i muda, és per no parar de ballar mai. I Vesna Vilović va sobreviure a una caiguda de 10.000 metres, i això la va dur a dedicar-se a lluitar per canviar el seu país.
—Doncs, sí, visca la vida viscuda amb plenitud de consciència. Moltes gràcies.
* Foto de: Carme Badia
