El passat novembre l’Editorial Fonoll va publicar, en la seva col·lecció “Lo Plançó”, el testimoni de dotze dones que han contribuït o estan contribuint a la transformació dels cossos operatius de seguretat i emergències de la Generalitat de Catalunya. Testimonis recollits i relatats per Sònia Pau Cortada, periodista empordanesa especialitzada en migracions, acció social i tercer sector.
Tot i que la igualtat de gènere és un dret fonamental legalment reconegut des de fa quasi mig segle, sabem perfectament que la igualtat efectiva encara és lluny de ser una realitat en tots els aspectes de la vida, i continuem patint discriminacions, sovint derivades de la violència cultural que suposen els estereotips de gènere.
Malgrat l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de la Llei 17/2015, de 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes, en el seu preàmbul estableix que les administracions i els poders públics de Catalunya han de fer tot el possible per eliminar els estereotips i els obstacles en què es basen les desigualtats en la condició i la posició de les dones. Actualment només un 2% de la plantilla del cos de bombers són dones, un 23% del cos de mossos d’esquadra i un 13% del cos d’agents rurals.
L’administració pública no només ha de vetllar i treballar per la igualtat efectiva, sinó que n’hauria de ser exemple. I és des d’aquest esperit i d’acord amb el mandat establert per la llei, que en aquesta legislatura s’han impulsat les reserves de places per a dones a les convocatòries del cossos operatius de seguretat i emergències. Accelerant un canvi que al ritme actual no es produiria fins l’any 2067 al cos de Mossos d’Esquadra, l’any 2101 al cos d’Agents Rurals o el 2144 al cos de Bombers.
El llibre de la Sònia Pau Cortada retrata la vida d’algunes de les primeres dones de cada cos, i d’algunes de les dones que hi han entrat recentment, i ens serveix per a fer-nos una idea de com s’han hagut d’anar obrint camí entre unes estructures pensades per homes i pels homes, una societat avesada a l’atenció, en matèria de seguretat i emergències, exclusivament masculina, i una determinada manera de relacionar-se i comunicar-se. Han hagut de trencar sostres de vidre, crear noves realitats i demostrar contínuament que estan tan ben preparades com els seus companys per fer la feina.
Del conjunt de testimonis d’algunes de les primeres dones dels cossos operatius destaquen molts punts en comú, des dels uniformes fins a feines que tenien limitades, passant per les dificultats durant la criança dels seus fills i filles. Algunes d’elles s’havien de fer arreglar l’uniforme perquè només hi havia el patronatge masculí, d’altres, com les primeres dones mosses d’esquadra les feien anar amb faldilla i talons. Com han hagut de lluitar per tal que els hi adaptessin les armilles antibales a la forma dels pits per tal que s’ajustessin i les protegissin correctament. I com encara ara, sobretot a bombers, no tenen vestuaris exclusius per elles.
Un altre dels aspectes rellevants que tenien en comú quan van entrar les primeres dones, eren els impediments o limitacions per fer certs tipus de tasques, com per exemple les mosses d’esquadra no podien ser escortes, o a les primeres bomberes no els hi permetien agafar la mànega.
Destaquen totes elles les dificultats en la conciliació familiar, treballar a torns, amb serveis que es podien allargar, i amb canvis de destinacions han fet que totes elles hagin patit criant els seus fills. I és que aquesta també continua sent la realitat, en general, les dones continuem dedicant molt més temps a la criança i les cures dels fills i de la casa, tal i com tornava a posar en evidència l’enquesta del CIS del 15 de gener. I malgrat aquestes dificultats també tenim testimonis de filles que seguint la tradició de la mare han volgut ser també mosses d’esquadra.
A la pregunta què han aportat elles o què aporten, la resposta és pràcticament la mateixa en tots els testimonis, aporten una manera diferent d’afrontar les situacions, de relacionar-se amb els altres, de resoldre els conflictes amb què es troben, totes elles utilitzen la paraula empatia i, moltes d’elles, la paraula cures, i no és casual, segles i segles de saber escoltar, d’entendre sense preguntar, de tenir cura de tothom, ens ha estructurat el cervell d’una certa manera. Uns cossos operatius paritaris, haurien de permetre la suma d’habilitats de cadascú, multiplicant l’eficiència, atenent a cada ciutadà en les seves necessitats, i estar clar que a més pluralitat de qui l’escolta, millor atenció, atenent a cada emergència amb els cinc sentits de cada persona que està de servei. Els cossos de seguretat i emergències han de ser representatius de la societat a la que serveixen, perquè d’aquesta manera el servei que presten serà millor, igual d’eficient i més respectuós amb les necessitats de cada persona afectada.
És un llibre que recomano perquè permet conèixer una doble realitat, per un costat la d’aquestes dones valentes que, contravenint consells i opinions familiars, van deixar altres carreres i professions per endinsar-se en una realitat que no les contemplava, per vocació, per treballar pel bé comú, per la societat, per tots nosaltres. Experiències carregades d’emocions, de duresa en alguns casos, de tendresa en d’altres. Conscients d’haver provocat canvis, d’haver fresat un camí que ja no es pot desfer, les més grans, i conscients de tot el què queda per fer, les més joves.
I, per altre costat, ofereix una mirada a l’interior d’aquests cossos de seguretat i emergències, Mossos d’esquadra, Bombers, Agents Rurals, Protecció Civil i 112, una mirada que et permet veure més enllà de l’uniforme, sortir del clixé, conèixer millor algunes de les tasques que fan, i entendre que darrere de cada agent, de cada bombera, de cada inspector, de cada tècnica, de cada responsable, de cada comissària, hi ha una persona.
Pioneres. Dones referents en la transformació dels cossos de seguretat
Sònia Pau Cortada
Fotografies de Jordi Borràs
Editorial Fonoll, Lo Plançó, Juneda 2023
