Imaginin la situació hipotètica següent: finalment es produeix la final més esperada de la Champions, un Barça-Madrid que s’ha de jugar, posem per cas, a Wembley (ja que hipotetitzem, triem camp). La setmana abans del partit, la Guàrdia Civil, en una inspecció aleatòria que curiosament afecta només els domicilis de Ter Stegen, Piqué, Busquets, Rakitic, Suárez i Messi, troba unes ampolles de Dalsy a les farmacioles que considera sospitoses i procedeix a confiscar-les (a Ter Stegen, com que no té fills, li confisquen el xampú). L’Audiència Nacional, naturalment, ordena la retirada immediata dels passaports dels jugadors.
El Barça es nega a jugar la final, però un parell de dies abans de la data prevista per al partit Florentino truca al president (al del Barça, el de la Generalitat encara no és clar qui és) i li diu que, en bé del futbol, ha intercedit perquè retornin els passaports als jugadors i puguin disputar la final, i que els retornaran tots menys un: el de Messi, que es veu que els guàrdies civils han extraviat junt amb els informes de les visites d’urgències del primer d’octubre. ¿Quina hauria de ser la resposta del president del Barça (com que continuem hipotetitzant, imaginin, tot i que faci perillar la versemblança del supòsit, que tenim un president amb cara i ulls) a l’oferta de Madrid? Una pista: només hi ha una resposta correcta i és el títol de l’article.
No pots afrontar el que probablement sigui el partit més important de la teva història renunciant d’entrada al teu jugador més valuós; no només perquè és qui marca les diferències, sinó, i sobretot, perquè és qui dóna sentit al teu joc, al que fas, al que ets. Si acceptes l’oferta ja has perdut abans de començar; no perquè els seus companys no puguin guanyar (sobretot si no juga Coutinho) sinó perquè has caigut al seu parany, has renunciat a la teva essència, has signat la teva pròpia acta d’extinció. I a sobre Messi s’emprenyarà i marxarà al City.
Doncs aquesta mateixa resposta en forma de pregunta, “Que ens preneu per imbècils?”, me la faig en constatar l’estratègia que estan seguint amb l’idioma català alguns partits independentistes (almenys hipotèticament). De debò que es pensen que renunciant a la nostra llengua arribarem enlloc?
Ja ho he dit unes quantes vegades: jo no era independentista, m’hi vaig tornar quan vaig tenir clar que un estat propi és l’única possibilitat que té l’idioma català de salvar-se d’una anihilació que l’estat espanyol ha convertit en un dels seus objectius prioritaris. Els calés també compten, esclar, a ningú li agrada que n’hi vagin fotent per costum i després, com a mostra d’agraïment, l’insultin; però per a això no cal la independència, amb un concert com el basc, o amb un règim federal decent n’hi hauria prou. Al capdavall els diners són iguals aquí i a tot arreu, i les negociacions per diners, també. En canvi, de català només n’hi ha aquí.
Pel que fa a la resta: la bandera, l’himne, triar les festes, el seient a l’ONU, participar als Jocs Olímpics, el reconeixement internacional… què volen que els digui? Són símbols, figuracions d’una realitat que sovint es fan servir per disfressar la situació precària de la realitat que pretenen simbolitzar. Cap d’ells val tant com per sacrificar aquesta realitat preciosa que tenim, un idioma mil·lenari, viu (de moment) i a l’abast de tothom.
Eixamplar la base és bo, d’acord, però només si l’eixamples sobre uns fonaments sòlids. Si per fer-ho renuncies fer servir el millor ciment que tens, només aconseguiràs una ensorrada monumental. I si hem de renunciar al català, per mi ja se la poden confitar, la base, la independència, la república i la bandera. Tot i que si cedim en la llengua no caldrà, perquè no tindrem res a confitar.
