Passa la vida, passen generacions, imperis, ideologies, etc.…i l’home continua lluitant per sobreviure als molts variats revessos vitals: dedicant-hi un esforç personal o col·lectiu, millorant la vida mitjançant les diverses tasques polítiques econòmiques, mèdiques, educacionals, familiars, laborals…Però, amb tot, l’ésser humà -en aquest llarg o curt recorregut de la vida- sofreix o sembla que ha de patir necessàriament; no només amb els naturals alt i baixos previsibles o no, sinó que la vida mateixa, per a algunes persones o col·lectivitats, és un patiment continuat, físic o moral, tot i que hi hagi també algunes clarianes o esplèndids moments de joia: és a dir, que hi hagi també alegries que configuren la denominada “joie de vivre”.Tots les hem conegudes en determinats moments. Hi ha exempcions, les d’aquelles persones que es desesperen amb el sofriment humà i que manifesten un gran desig de no viure o bé es plantegen seriosament si paga la pena el fet de viure amb tantes limitacions.
He llegit un article del pensador Robert Spaemann: Über den Sinn des Leidens, on la pregunta cabdal és la de si es raonable buscar algun sentit al sofriment vital. La qüestió no és si aquest patiment humà el podem disminuir, sinó “quin sentit té aquella situació concreta en què tots els nostres esforços arriben al límit per tal de disminuir-lo o d’evitar-lo”. O bé quin sentit pot tenir quelcom que no volem o que ningú pot voler per si mateix perquè es considera un mal.
El sofriment sembla que és un “sense sentit”, “un absurd”, un “misteri”…Molts no saben donar cap raó que pugui justificar el patiment psíquic,, físic o moral. I llavors es busca només la solució en el fet de curar-lo, d’alleugerir-lo, d’evitar-lo o de silenciar-lo. També hi entra, com a falsa solució en alguns casos extrems, l’eutanàsia directa o disfressada. Altres, de l’escola, podrem dir, estoica, el que fan és suportar-lo, tolerar-lo i assumir-lo pacientment, però sense trobar-li cap sentit, vivint-lo amb un escepticisme creixent fins que arribi la mort alliberadora, una mort que tampoc no saben explicar-la convincentment.
Segons Spaemann, en canvi, en las societats primitives, el dolor estava “previst” com quelcom natural, i tenia una funció. Certes situacions, la del captaire o la viuda, que eren com un “status” natural aprofitable. El captaire no només era receptor de la beneficència pública, sinó que representava el seu paper dignament perquè tenia alguna cosa que oferir: prometia resar per aquell que li donava el que li era necessari o estar-li agraït per vida. El dolor i la mort eren, d’altra banda, realitats acceptades i, fins i tot, “desdramatitzades” per molts, acceptant un cerimonial que els situava justificadament en el context de la vida; eren realitats pròpies de la creaturabilitat humana i del cosmos “in genere”.
Encara que sembli que, en aquest fets dolorosos, – l’home “deixa de ser home”, com ja havia dit ja Rimbaud: “el meu jo és un altre”- l’home és un ésser certament anorreat i potser reduït a un número, a una cosa, un ésser que deixa de ser el que sembla que ha de ser; sembla que quasi deixi d’existir com a ésser humà perquè desapareix -podríem dir- una part de la seva dignitat i de la seva autenticitat. Però al costat en neix un altre que ve a humanitzar allò que va semblar quedar deshumanitzat pregonament. El no-home és enlairat, és salvat i es posat al seu lloc gràcies al dolor purificador, viscut des de l’amor.
Continuarà…
