El passat 26 de maig van celebrar-se eleccions a tots els municipis de Catalunya. De més de 9.000 regidors escollits al nostre Principat, un d’ells —o, per ser més precisos, una d’elles— pertany al Front Nacional de Catalunya (FNC). Una sola persona de més de 9.000. Un petit fet, però, que ha generat un gran interès i que ha creat una forta preocupació dins l’entramat de partits que sustenten el Processisme. Des de la meva no militància política em va semblar intrigant que un partit d’un sol regidor provoqués tant d’enrenou. Per què? Vaig procurar assabentar-me’n.
Sílvia Orriols, de Ripoll, ha estat la dona que ha aconseguit l’escó del qual tants parlen. Quan va saber-se que el partit es presentaria a la capital del Ripollès —i abans de conèixer el programa d’aital partit— es va signar un document conjunt entre JxCat, ERC, CUP i PSC manifestant el seu rebuig al FNC. Va ser la primera vegada que els grans partits regalaven publicitat gratuïta al Front. Desconeixent, segurament, que el nom de la formació prové de l’antic Front Nacional de Catalunya (1940-1990) i no pas del Front National (ara Rassemblement National) francès. L’antic Front va ser una plataforma política que va aglutinar el nacionalisme català per coordinar-se en la lluita antifranquista.
Analitzant l’actual escena política catalana, veurem que l’aparició d’aquest partit pot esdevenir intensament sacsejadora per diversos motius. En concret per tres factors. El FNC pot créixer atraient els votants decebuts tant de les mentides del Processisme com de la buidor del mateix. Fins i tot, a través d’un discurs sustentat en tres pilars, en un termini de dues legislatures, podem trobar-nos ja amb diputats frontistes que posin la independència al centre del debat parlamentari. Tal com jo ho veig, aquestes són les tres idees claus que poden fer créixer exponencialment el partit renascut a Ripoll.
Nacionalisme sincer
Primer de tot, oposant-se als partits que han renunciat a la cultura i la llengua apareix el FNC i afirma una veritat incòmoda: la Nació sí que està en perill. Hi ha un risc evident d’extingir-nos. El seu és un independentisme unilateral, afirmen una connexió emocional amb els nostres avantpassats, i amb la legitimitat que emana de la ciutadania de Catalunya que vol un país independent. Podran ser vistos fàcilment com els qui s’estimen el país en detriment dels tres partits que han demostrat no estar a l’alçada de les circumstàncies o bé l’han conduït directament a la derrota.
Regulació de la immigració
En segon lloc, la regulació de la immigració sobre la qual cap partit català parla. És un assumpte generalment defugit. A Catalunya serveix, únicament, per atacar electoralment els partits estatals que sí que tracten la matèria (des del PSOE fins a VOX). Però aquesta és, innegablement, una preocupació que existeix entre la ciutadania catalana. A la resta del primer món, el fet de legislar i ordenar l’arribada massiva d’immigrants genera un debat legítim; tot país normal té regulacions sobre el flux migratori. Canadà, Austràlia o Suïssa són països estrictes quan afronten l’arribada d’immigrants i, tot i així, tots acceptem que les seves són democràcies liberals desenvolupades i imitables per occidentals.
Endemés, el FNC assumeix la matèria defugint tota connotació racista i xenòfoba, aquest és un punt que tenen a favor. Degut al fet que el FNC no presenta discursos “feixistoides”, quan és acusat de racista la formació aconsegueix més publicitat gratuïta perquè se sap defensar eficaçment. Ho tenen fàcil. Sols han d’explicar que mai han parlat de races i que, a més, estan plantejant fer el que fa tot Estat normal del món: regular la immigració perquè sigui assumible; per garantir el benestar de tothom sense caure en frases denigrants per a la dignitat humana com “aquesta gent ve a pagar-nos les pensions”.
Economia
I en tercer lloc, mentre ERC, JxCat o la CUP construeixen el seu discurs entorn a les identity politics, el Front pot ocupar l’espai de la batalla de les idees i les polítiques que no van vinculades a categories com el naixement, la sang, l’ètnia, l’orientació sexual o el gènere. Per exemple, quan el Processisme mostra com a principal discurs que a les seves llistes hi ha un determinat percentatge de dones, de diputats que tenen cognoms castellans, de candidats que tenen cognoms magrebins, de persones d’ètnia gitana, de dones amb vel islàmic o de ciutadans LGTBIQ, el Front pot sortir a la palestra i afirmar que al seu partit no els preocupa l’origen, la sang o el cognom de la gent; que quan algú entra al Front els pregunten per les seves idees.
Davant els qui fan política amb coses que no es poden escollir (tendència sexual, raça o sexe) el Front podria aparèixer com un partit que, de nou, debat idees i polítiques per a tota la ciutadania de manera desacomplexada, no formant part d’una resposta reaccionària ni del fals progressisme d’ERC, JxCat o la CUP.
Davant l’identity politics del Processisme, el Front pot captar el votant de classe benestant oferint propostes tangibles com, per exemple, abaixar impostos, disminuir al màxim l’impost de successions, reduir regularitzacions, suprimir burocràcia i recuperar empreses que han marxat a altres CCAA. Paral·lelament, igual que ha fet el Partit Republicà amb Trump, el Front podria captar votants de classe mitjana empobrida que han vist reduir-se els seus salaris reals en un 6,0% entre el 2008 i el 2016 —segons l’Instituto Nacional de Estadística (INE). El Front podria proposar una política immigratòria restrictiva que contribueixi a augmentar els salaris i, a la vegada, promoure les condicions necessàries perquè les empreses fabriquin a Catalunya.
Observant la creixent desafecció amb els partits que han gestionat el Procés, si es compleixen els tres factors esmentats no serà estrany presenciar un fort creixement del Front. Tot porta a pensar que això no ha fet més que començar.
