Per Sebastià Bennasar
Jaume Mateu és el president de l’Obra Cultural Balear en un moment molt especial, el del 50 aniversari de la seva fundació. L’entitat, la més ferma defensora de la llengua catalana a les Illes Balears, passa per un moment clau, amb atacs directes del govern Balear.
L’Obra Cultural du el nom de Balear, però existeixen les Balears?
L’Obra Cultural Balear va néixer el 1962, ara fa cinquanta anys i els seus fundadors se deien catalanistes, però no en podien fer ostentació perquè la censura existia i per això se va optar per fer allò tan mallorquí de no dir res i dir-ho tot i es va optar per cercar un nom que se pogués llegir en català i en castellà igual. Francesc de Borja Moll ja havia acabat l’obra del diccionari i va creure que això d’Obra havia de continuar i hi va quedar, cultural marcava l’àmbit d’actuació i balear per voler emmarcar de forma geogràfica i en un sentit de globalitat l’àmbit d’actuació. El sentiment balear no existeix, sinó que existeix un nacionalisme propi de cada illa que és també catalanista a cada una d’elles i per això des de cada una de les illes construïm el país a partir de la llengua comuna. En aquest sentit som com allò que deia en Josep Maria Llompart, cercles concèntrics.
Què creis que faran les Illes si finalment es declara la independència de Catalunya?
Estic convençut que si al Principat o a la Catalunya estricta es produeix la independència, a les Illes d’alguna manera es produirà una revifalla del sentiment independentista, del qual sembla que encara estam una mica empegueïts. L’independentisme sempre ha estat lligat al catalanisme i ara fa falta que les forces polítiques que se proclamen nacionalistes i que ara comencen a fer la passa d’incorporar el sobiranisme al seu discurs facin la passa. No hi ha hagut mai una tradició política independentista a les Balears excepte en el cas d’Esquerra Republicana i de determinats grups juvenils que ara se deixen sentir molt. Però el discurs sobiranista com a tal no existia.
Quin és el futur de l’Obra Cultural?
L’OCB s’ha vist com un efecte refugi. Quan els mallorquins veuen perillar la calma i la pèrdua de referents, i malgrat que la crisi econòmica ens ha afectat de ple, la gent ha vist que l’Obra Cultural és fidel als seus principis i per això som una garantia. Durant la dictadura nosaltres fèiem les classes de català per intentar prestigiar un idioma que se trobava en situació de colonitzat envers el castellà. Volíem relleu per a la llengua i prestigi i ensenyar-la i els cursos s’han mantingut fins ara tot i que el 1987 el català va ser obligatori a l’ensenyament. La tradició de l’OCB és ben viva i proclamam els principis democràtics. A la transició vàrem estendre la lluita per l’autogovern amb mobilitzacions populars i diades i en el segle XXI hem aprofundit en aquesta dinàmica de voler el màxim autogovern. L’Obra Cultural no se considera independentista ni ho ha estat mai, malgrat que al seu si hi hagi independentistes, però sí que reclamam el dret a decidir de cada poble. Per exemple, els primers en parlar de dèficit fiscal varem ser nosaltres. I ara treballam per reforçar la nostra xarxa i per articular un discurs perquè creim que som un país fet d’illes on l’idioma, la llengua catalana, és la nostra cara. Aquesta és l’OCB en aquests temps on posam sobretot l’èmfasi en el respecte a la decisió del dret a decidir. Nosaltres no som subsidiaris de ningú i hem de trobar la veu que volem dins el context d’Europa, però per dissort nostra el PP vol recular uns trenta anys i posar en entredit tot el que s’havia aconseguit, és veu que per a ells la modernitat és reforçar el castellà. I lògicament això ens afecta com a entitat i ens obliga a esforços suplementaris.
També és veritat que els governs anteriors, els del pacte, pecaren d’ingenus…
Sí, no ho varen saber fermar, però és que semblava que no hi havia necessitat, perquè la trajectòria del PP fins ara era molt diferent. És el PP qui va aprovar la Llei de Normalització Lingüística i el 2007 va ser el PP qui va aprovar la llei de funció pública on exigia el coneixement del català. El PP no va fer miracles, però el gruix de la normalització lingüística a les Illes va anar a càrrec seu. Els als altres no varen fer res per aprofundir-hi més, el PSIB-PSOE pels seus equilibris interns i el PSM perquè tenia una posició feble al govern. S’ha de fer autocrítica i veure que haurien pogut fer molt més. Tot i això, en aquests temps sembla ser que s’han desactivat els gonelles. Ara ningú no discuteix que la llengua catalana és la llengua pròpia. No la volen, però ningú no deixa de dir-li català i això vol dir que la feina ha servit de qualque cosa, com demostren per exemple les 12.000 al·legacions que se feren en contra de la modificació de la llei de la Funció Pública, una cosa que no havia passat mai i que s’ha de valoritzar, o les més de 50.000 persones que sortiren al carrer el 25 de març o el grandíssim percentatge de pares que volen el català per als seus fills i que a mi m’han deixat gratament sorprès i a ells els ha sorprès molt la resposta.
Us ha sorprès una contestació directa i constant per part del poble contra la política lingüística de Bauzà?
Sí, a mi també m’ha sorprès una contestació continuada. Jo esperava les 50.000 persones al carrer, però estic sorprès per la resposta dels pares, que demostren seny i responsabilitat i les protestes demostren que la calma mallorquina ha tocat fons, i que la gent, quan li toquen l’ull de poll, reacciona fort. La gent ha vist que el president va contra els mallorquins i s’ha produït una forta reacció en contra seva. Una campanya com la d’Enllaçats per la llengua surt espontàniament, no ho hauríem aconseguit si l’haguéssim volgut dirigir des de qualque grup. I en les protestes hi ha de tot i hi ha fins i tot votants del PP que esperen el president a cada poble per dir-li que basta. Una resposta espontània i tan clara no s’havia vist mai i això ens omple d’esperança.
Sovint ataquen els membres de l’Obra i us diuen que sou uns arreplegats a sou del catalanisme…
M’hauria encantat estar a sou del catalanisme, perquè amb tots els doblers que diuen que ens han donat hauríem fet un govern paral·lel. És un recurs fàcil, aquest, que fins ara els havia funcionat, però la gent ja sap que és totalment fals. Però ja ens va bé que ens titllin de catalanistes perquè ho som. Els principatins dirien que som allò de catalanisme perifèric, que no ho és perquè és tan concèntric o més que el seu i sembla que no ho entenen, perquè una agressió a la llengua en un territori és una agressió a la totalitat i els atacs a la llengua i la cultura pròpia a qualsevol part del territori haurien de tenir resposta de tot el territori, no és una qüestió interna d’administracions. Els atacs a la llengua i la cultura han de tenir resposta. Això ara comença a variar una mica i crec que la Generalitat de Catalunya ha de ser suficientment solidària amb els altres territoris i exercir la liderança.
Ha fracassat el missatge de l’Obra?
No, per a res. En algun moment de vegades hem estat excessivament ambigus, però en cap moment no hem renunciat als nostres principis. Fa sis anys que la meva junta està recuperant l’essència de l’obra i dins el nom hi ha la cosa, fermesa en defensa de la llengua i la cultura. La llengua és la que és, però a la vegada reivindic la insularitat. Tots els mallorquins sabem que som un continent i això ho expressam en qualsevol moment, però també la nostra llengua és la catalana i la cultura és la catalana i és amb els catalanoparlants amb qui ens hem d’entendre.
Vau ser clau en la potenciació de la Federació Llull, però com està ara mateix?
La federació es va potenciar a intenció nostra. Fa sis anys volíem rellançar la receptivitat amb Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià. Òmnium te una xarxa molt potent i és l’entitat catalana i catalanista transversal amb veu pròpia més respectable, perquè el Principat és el país català més potent. Al País Valencià Acció Cultural és l’ase de tots els cops del PP valencià. Sempre ha hagut de resistir, és una entitat resistencialista i això ha marcat el seu missatge de xoc contra el blaverisme. La Federació Llull ve a expressar el que són els països. L’OCB té prestigi i presència territorial i també té veu, volíem ajuntar els tres elements i això només se pot fer de dues maneres, amb la llengua i la cultura. Però és veritat que fa falta visualitzar més la nostra entesa.
Darrerament s’han aixecat algunes veus dins l’església que comencen a criticar les postures lingüístiques del govern…
Idò jo li vull fer un retret a l’església de Mallorca, com a mínim a l’actual perquè com a bisbat no ha mantingut un posicionament clar i continuat a favor de la llengua com si va fer Teodor Úbeda, l’anterior bisbe. Els qui la defensen són alguns capellans de la part forana que venen del concili vaticà segon i congregacions com els missioners del Sagrat Cor que sempre han estat a favor de la nostra llengua, cultura i història, dins el si de l’església. No ha estat l’església com a institució qui ha defensat la llengua. Els capellans nous i els cadells de l’església no tenen aquesta pàtina de mallorquinitat que seria necessària.
Ha passat ja molt temps des d’un assaig com “Els Mallorquins”, de Josep Melià. Creis que som una terra mancada d’assagistes amb visió global?
A Balears l’assaig polític, des de l’autonomista fins a l’independentista, ha estat molt escàs. Quan Melià va escriure “Els mallorquins” ho va fer postulant des del centrisme, però així i tot aixecà moltes butllofes. Però en tots aquests anys hi ha hagut poca producció sobre el conjunt dels Països Catalans i sobre l’encaix d’Espanya amb el principat. Els darrers han estat Llompart i Damià Pons. Això sí, el catalanisme cultural ja funciona, el que falta és que hi hagi propostes i texts sobre l’encaix del catalanisme polític, llavors quan parles del catalanisme polític és quan tot trontolla, perquè els partits polítics clarament catalanistes van molt alerta a usar l’expressió de Països Catalans. Són mallorquinistes i implícitament catalanistes, però com encaixar les illes al catalanisme és alguna cosa que no s’ha resolt i seria molt interessant que algú tornàs a Melià i actualitzàs el seu treball. El nostre drama és que hem tengut catalanistes de ferro colat que no ho han expressat des del vessant polític.
