HOMILIA 2010-06-13 DIUMENGE XI
Tots els textos de la litúrgia d’avui fan que ressoni en nosaltres una única paraula: conversió, i ens ajuden a veure que la conversió és el resultat d’un diàleg entre Déu i l’home. Un diàleg en el que la iniciativa i la part més important corresponen a Déu: Déu parla i l’home respon. Déu s’ofereix i l’home l’acull. Déu sempre està disposat al perdó, però és necessari que l’home es reconegui les seves pròpies faltes, és a dir, que vulgui ser perdonat.
“He pecat contra el Senyor”. Amb aquesta simple frase el rei David expressa el do de Déu de la conversió. Són les paraules d’un que es desvetlla d’un mal son, s’adona de la seva misèria i es confessa pecador. Déu ha donat el primer pas enviant al profeta Natan perquè desvetlli la consciència de David amb una bellíssima paràbola. Les paraules de Natan arriben al cor de David i aquest s’adona que Déu li ha estat magnànim i que ell ha estat infidel al Senyor; s’adona de la seva situació real de pecador i reacciona.
Molt probablement nosaltres no hem comès els pecats que va cometre David, però tots som pecadors i tots tenim necessitat que Déu ens perdoni, i que també ens perdonin els que viuen o estan al nostre entorn. Per una banda està el nostre pecat, però per altra banda, tenim la misericòrdia de Déu. Avui en dia cap d’aquestes dues realitats son gaire populars. No ens agrada parlar ni de pecat ni de misericòrdia, ni ens agrada que ens en parlin. Però aquest dos conceptes, són centrals en la bona notícia que ens transmet l’Evangeli.
L’escena que l’evangelista Lluc ens narra avui és molt significativa. Només cal veure el contrast que hi ha entre l’actitud del fariseu Simó, que ha invitat Jesús, i aquella dona que li ungeix els peus amb perfum. Jesús ens vol transmetre un missatge que és bàsic en tota la seva predicació: la importància de l’amor i del perdó. Les paraules de Jesús a Simó no pretenen recriminar-lo per la seva falta de cortesia, només pretenen que s’adoni que aquella dosi d’amor de la dona és la resposta agraïda al molt que se li ha perdonat.
“La teva fe t’ha salvat”, li diu Jesús, “vés-te’n en pau”. Si aquella dona mostra amb les seves llàgrimes la sinceritat del seu penediment, és perquè sap que aquell a qui renta els peus li pot perdonar els pecats. Com ens diu Sant Pau, la fe en Crist ens fa justos, però no ens fa justos d’una manera màgica. La fe cristiana no és màgia. És l’actitud fonamental de l’ésser humà per la qual, deixant-se portar per l’Esperit, accepta la revelació que Déu ens ha comunicat a través de la paraula i l’obra del seu Fill Jesucrist, i aquesta acceptació es tradueix en fer els possibles per apropar la seva vida personal, és a dir, per convertir-se, al model de vida que proposa Crist.
És Déu qui suscita aquesta actitud i la manté viva fins el final. És Déu qui justifica, qui ens fa justos, pel fet d’haver cregut en Crist, ja que – com diu St. Pau – Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home, si calia haver complert les obres que marca la llei. I Déu ens justifica d’una manera totalment gratuïta, ho fa per pura gràcia, una gràcia que nosaltres, fent ús de la nostra llibertat, podem acceptar o rebutjar. Aquesta és la nostra gran responsabilitat. L’acceptem, quan seguin els seus manaments per amor, no pas per por, ni perquè s’hagi de fer el que està manat, sinó per amor. Per amor a Déu i als demés germans en la humanitat. Aquesta ha de ser la nostra norma de conducta com a cristians.
