El 22 de desembre de l’any 2022 va morir a Barcelona Concepción Ibáñez Escobar, coneguda en el món artístic com a Conxa Ibáñez. Conxa Ibáñez havia nascut a Canet de Mar l’any 1926. Presa per la vocació, es va formar com a pintora i com a gravadora, gèneres artístics en els quals va excel·lir al costat del dibuix i sempre marcant un estil propi que la distingiria tot al llarg i ample de la seva carrera artística. Va tenir com a primer mestre el pintor Josep Oriol Baqué Mercader. Amb posterioritat va estudiar pintura, gravat i dibuix a l’Escola de la Llotja, així com va freqüentar el Cercle Artístic de Sant Lluc.

L’obra de Conxa Ibáñez figura en museus catalans rellevants: MACBA, Museu de l’Hospitalet, Museu de les cultures del vi (Vinseum), Museu Abelló, Museu d’Història de Girona i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, on, amb alegria, perquè aleshores ja feia anys que ens coneixíem i vam col·laborar en diverses iniciatives artístiques a través de l’Associació Dones Artistes SOM 7, vaig descobrir una obra seva quan ja fa més de trenta anys vaig visitar per primera vegada el museu vilanoví. La tela exposada, un paisatge pintat l’any 1969, en aquell moment era una única peça realitzada per una dona en la col·lecció d’art contemporani.

A les dones artistes els ha costat molt obrir-se pas i Conxa Ibáñez va ser una pionera d’ençà aquella participació seva, l’any 1950, en una exposició solidària per ajudar les famílies dels presos polítics. Seria el primer pas en una trajectòria que esdevindria sòlida i fecunda: Conxa Ibáñez era una treballadora tan entusiasta com incansable. No seria, però, fins a l’any 1960, que va fer una primera exposició individual a la Sala Jaimes, després d’haver fet estades a diverses ciutats d’Itàlia, Madrid i París.

Conxa Ibáñez es va dedicar a la pintura de paisatge: comarques de Catalunya, Castella, Andalusia, Balears i Canàries, i indrets tan icònics com Venècia, Cuba, el Magreb, Grècia o Nova York. Paisatges que no reprodueix sinó que interpreta i reflecteix segons la seva personalitat. Així seria sempre, tal com ja es destaca en aquest comentari a un gravat de Conxa Ibáñez, realitzat també l’any 1969, exposat a la ciutat de Carpi, Itàlia, amb motiu de la I Triennale Internazionale della Xilografia Contemporanea: «Concha Ibanez è una artista catalana. I suoi lavori parlano come lei –essi si avvalgono, a suo e nostro vantaggio, di una condizione que conferisce loro la personalità umana dell’autrice. Tale condizione è l’equilibrio. Equilibrio di percezione, di volontà, di stile».

En efecte: les obres de Conxa Ibáñez, com en aquest gravat reproduït al catàleg de la mostra que va tenir lloc al Museo de la Xilografia di Carpi entre el juny i el novembre del 1969, parlen com ella servint-se, en benefici seu i nostre, d’una forma artística de fer que reflecteix de manera ben transparent la personalitat humana de l’autora, com és l’equilibri en la percepció, en la voluntat, en l’estil.

Article anteriorERC davant el mirall
Article següentA qui t’estimes més?
Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951). Dissenyadora d’exlibris i escriptora. Formació artística i humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, italià, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat una cinquantena de llibres entre assaigs, novel·les curtes, narracions, llibres de viatges, biografies, memòries, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles d’opinió en diversos mitjans. Premiada en el camp de la narrativa, la poesia i el periodisme.