Diumenge 15.07.2018
Contact

Un cop d'ull

Un 155 polític i un 155 judicial

Hòsties com a pans
Hòsties com a pans

És molt discutible que l'operació 155 CE sigui constitucional. Pretén ser un remei a un problema que cada cop serà més gran si no es fa política. I a més ha permès posar en marxa una mena de “155 judicial” de conseqüències immensament destructives per a la convivència a Catalunya.  

L'activació de l'art. 155 CE "a la carta" posa de manifest la necessitat del nacionalisme espanyol més ranci d'obtenir la seva victòria. El diàleg no entra dins de la seva concepció del món. En nom de la defensa de grans paraules com la unitat nacional, ha culminat un llarg camí per desactivar les reivindicacions d'un altre nacionalisme, el català. I d'una altra pretensió de sobirania.


Des del 2006, o potser abans, el PP i el PSOE, als quals es va sumar Ciutadans amb tot l’èmfasi, s’han anat laminant i retallant les pretensions catalanistes. El 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l'Estatut van assolir un gran èxit, que al mateix temps va catapultar el catalanisme cap a l'independentisme. Fins divuit vegades s'ha intentat negociar alguna cosa, però la resposta de l'Estat ha estat sempre la mateixa: cas omís i activació finalment dels ressorts de la repressió penal i del TC com a braç executor de les decisions governamentals.

Manifestacions multitudinàries, victòries electorals, fixació d'un full de ruta dirigit primer per Artur Mas i després per Carles Puigdemont, una infinitat de resolucions parlamentàries, de lleis i de convocatòries electorals, només han rebut respostes judicials o del TC, com en un “no passaran”.

El PP ha portat les aigües al seu molí, i ha convertit en impossible allò que podria ser possible, que hauria pogut ésser possible, com va reconèixer fins i tot el propi TC, en admetre que els problemes polítics no es poden solucionar mai amb mecanismes només jurisdiccionals. Però s'ha deixat manipular, o potser no ha pogut foragitar les mans del govern.

La realitat és que una part important de la ciutadania de Catalunya, associacions i el mateix govern català han dirigit un procés sobiranista, pacífic i civilitzat, del 2010 fins al 2017. Un dels objectius ha estat sempre votar, celebrar un referèndum, que primer pretenia ser consultiu (i es va convertir en el 9-N de 2014) i després, amb molta més complicació constitucional, un referèndum d'autodeterminació (l'1-0 del 2017).

Tot el que s'ha volgut prohibir s'ha anat celebrant: plens parlamentaris, referèndums, legislació, fins que ha arribat la declaració d'independència de Catalunya del passat 27 d'octubre, més política que jurídica, perquè el que es volia era negociar. I l'Estat ha tret la pols a l'art. 155 de la Constitució, és a dir, barra lliure per acabar amb l'autogovern català: amb l'autorització del Senat on el PP té majoria absoluta (en un bloc polític compartit amb el PSOE, i amb Ciutadans) el Govern, actuant per decret, ha destituït tot el Govern català, ha dissolt el Parlament, ha dissolt organismes i enviat a casa multitud d’alts càrrecs i ha convocat eleccions autonòmiques el passat 21-D. Com un xerif d'una pel·lícula del Far West.

L’art. 155 CE tal i com s’ha aplicat comporta la supressió de la pròpia constitució, i en concret el principi autonòmic i el democràtic representatiu han desaparegut de cop i volta. A més, controla dues àrees importants, la seguretat pública i les finances, al marge d’aquest article maleït. Ningú no havia arribat tan lluny. Els mateixos que van generar la crisi del 2010 han tornat a la càrrega amb una nova crisi el 2017. Aquí és on som.

De ben segur que caldrà fer revisions d’algunes frivolitats en el sector sobiranista, però cal recordar l'asimetria d'aquesta crisi. El govern espanyol no juga amb igualtat d’armes, sinó amb privilegis i prepotència (art. 161.2 CE;  control del TC, instruccions a la Fiscalia General de l’Estat, etc.) i la seva força s’estén a tots els poders de l’Estat.

És molt discutible que l'operació 155 CE sigui constitucional. Pretén ser un remei a un problema que cada cop serà més gran si no es fa política. I a més, ha permès posar en marxa una mena de “155 judicial” de conseqüències immensament destructives per a la convivència a Catalunya. En aquest moment sembla que la defensa existencial de l'Estat és el més urgent i important, i no s'està per minúcies de finesa jurídica.

S'ha obert la porta al vendaval de la repressió. De moment, és l'única via que s'ha mostrat. L’ús generós de la presó provisional resulta també dubtós, a no ser que sota l’argument de la reiteració delictiva hi entri qualsevol cosa per atemorir. Rebel·lió i sedició, a banda d’altres delictes com malversació de cabals públics o desobediència, han aparegut com una mena de càstig diví, insuperable, sobre dirigents polítics del Govern i del Parlament i sobre tota la societat que pretén portar a terme un projecte polític independentista.

Ara sabem que aquest projecte no és viable en el marc espanyol, ni es preveu que sigui tolerable fer res en aquesta direcció. Es pot pensar, però no fer-ho. Fins i tot el dret de participació política o de manifestació es poden interpretar per qui té la “paella pel mànec” com un fet delictiu. No hi ha marge. La cultura dels drets fonamentals ha desaparegut sota la defensa de la unitat nacional espanyola sense contemplacions. A la més petita desviació les urpes dels sectors vigilants de l’ortodòxia se’t tiren al damunt, en nom de la neutralitat institucional (que no existeix en la part que depèn de Madrid).

I així, les eleccions del 21-D donen novament una majoria sobiranista. Un resultat que té molts paranys per part dels amics del bloc del 155 CE. S’intentarà guanyar als despatxos (i amb la provocació del "i tu més") tot allò que no s’ha pogut guanyar al terreny de joc. La situació sembla un bucle melancòlic, del qual no sembla que ningú vulgui o pugui sortir.  

La pregunta ara és la següent: fins on es pot arribar? Estem davant d'un conflicte de sobiranies, la potencial que reivindica Catalunya i la factual que defensa Espanya, que no vol cedir en res (quan ha cedit una part important a la Unió Europea). En aquest xoc, caldria alguna resposta política democràtica i no només repressiva per part de l'Estat. I si això no és possible, saber fins on es pot resistir per part dels dos blocs.

La situació és inaguantable. No ens la mereixem. Ningú. Ens han portat fins aquí. Per què no és possible més racionalitat, és a dir, deliberació i no tan sols l'ús impropi i xulesc del dret i el foment de les emocions i baixes passions?

[Aquest article és una reelaboració de "Catalunya i el 155", publicat el 3.01.2018]

  • 0
  • 512