Dilluns 23.07.2018
Contact

"Esbossos alemanys"

Pel maig cada dia un raig

Atzucac
Atzucac

I aquest maig, els xàfecs polítics ens estan deixant xops

Eduard Toldrà, un dels grans noms de la música catalana, ens va deixar una òpera que porta el títol ‘El giravolt de maig’. Avui, en lloc d'aquella obra, potser faria un oratori tragicòmic que es digués ‘El batibull de maig’. Els electors-espectadors estem contínuament amb l'ai al cor, pendents de què es cou a Barcelona, a Berlín o a Madrid, de tot el que pot passar fins el dia 22, i sovint no sabem si es va cap al cim o cap a l'espadat.

En un article del dia 7, deia Vicent Partal que les diferències i dissidències entre els partits independentistes són un fet amb el qual hem de comptar i hem de viure, però que aquestes no seran obstacle perquè (potser sempre en el darrer minut) s'entenguin, ja que no tenen altre remei. Segurament té raó. Des de temps immemorials basculem entre el seny i la rauxa. Som meridionals, mediterranis, fills de la tradició grega personalista i discutidora fins a l'embafament. Som així i no podem canviar-ho.

Això farà, crec jo, que el dia que Catalunya arribi a ser un estat reconegut internacionalment  veurem una proliferació i remodelació massiva del panorama de partits polítics. Després de la dictadura franquista, a tot Espanya se'n van formar més de 200. Tan lluny no hi arribarem, però no m'estranyaria que arribéssim a la vora de la trentena. Com és natural, després d'un parell d'anys el panorama s’aclarirà i la majoria desapareixeran o es fusionaran amb els que tinguin una força real. I avui per avui és molt arriscat de dir quins seran. I aquí és on –des de la talaia de la meva vellesa, que me n'ha fet veure de verdes i de madures– crec que en aquest maig els partits actuals es juguen la importància que puguin tenir el dia de demà.

En el moment que es publiqui aquest article crec que els independentistes sabem que l’única sortida pràctica de l'atzucac (una vegada passat un possible interludi de pocs dies o de poques hores amb la maniobra estratègica d'una investidura de Puigdemont, que sigui ràpidament torpedinada per Madrid) és l'anomenat “pla D”, el nomenament d'una persona que pugui formar un govern provisional que intenti reparar en allò que li sigui possible les destrosses ocasionades pel 155. Un 155 que seguirà guaitant a la cantonada a veure quina una en pot fer.

Què espera la majoria de la gent del carrer? Doncs que es formi aquest govern, encara que tingui  possibilitats d'actuació molt limitades i que (ni que no es digui oficialment) estigui a les ordres del Consell de la República que es formi a l'estranger i amb aquesta coordinació seguir el camí –amb tota la murrieria que calgui– per implementar el mandat popular del primer d'octubre del 2017.

El dia de demà “el carrer” –diguem-ne així– no tindrà ni comprensió ni pietat amb els partits que no actuïn decididament per aconseguir aquestes fites. Cada partit té votants incondicionals, però una bona part dels seus electors són “volàtils” i aquests són els que sovint a unes eleccions decideixen la victòria o la derrota d'unes sigles partidistes. I en unes eleccions futures, fora ja de l'estat espanyol, cadascú serà jutjat per com s'hagi comportat per exemple en aquest “batibull de maig”. Qui  haurà posat la curta mira partidista per davant de l'objectiu primari de fer recular el bloc del 155 i d’engegar les eines d'un “front octubrista” dins i fora de Catalunya? Qui ho faci, que es calci llavors ben bé, perquè la factura que li passaran no serà agradable. Els aparents sacrificis d'avui són sovint el preu per als èxits de demà.

 

Que tots ho tinguin present. Avui no vull fer al·lusions a noms de partits o de persones. Crec que tothom em pot entendre. El maig del 1968 va posar els fonaments per canviar moltes coses a Europa. Aquest maig del 2018 els pot posar per canviar-ne un gavadal a Catalunya. Que ningú no se n'oblidi.

  • 0
  • 551