Diumenge 22.07.2018
Contact

"Esbossos alemanys"

Savis a desdir

Sembla còmode
Sembla còmode

Des de la còmoda butaca i sense responsabilitat és molt fàcil criticar els nostres líders

Aquests darrers dies he quedat sovint de pedra llegint el que escriuen alguns periodistes i bastants comentaristes a la xarxa. Tots aquests “savis” troben que els nostres líders ens “tornen a enredar” dient que treballen per implementar la república, que no es farà ni un pas enrere de l'1 d'octubre, etc. Però, retreuen els “savis”, no diuen res de com ho volen fer, i afirmen que ens prenen el pèl a tots plegats.

Doncs, mireu: jo de savi no en tinc ni un pèl –si no, a la meva vida no hauria fet més d'un error colossal. Però en els meus estudis antediluvians de professorat mercantil vaig aprendre a fer inventaris i balanços, i a basar-me en fets concrets (almenys en aquest camp) i no en ideals de color de rosa.

Senyores i senyors criticaires, què voleu? Altra vegada un full de ruta amb tots els ets i uts? Voleu que anem altra vegada “amb el lliri a la mà” i que ens esperin a cada porta amb un garrot? Per a qui encara no se n'hagi adonat: els catalans estem en guerra! No és una guerra amb trets i morts. És una guerra amb tribunals i pseudo-legalitats en lloc de canons. Però és una guerra. Si ens ho mirem sense ulleres deformadores, canviar un ordre de coses cimentat per tres segles d'impotència és una empresa de titans, que està exposada a reculades transitòries. Però el saldo del balanç segueix sent positiu, encara que el port sigui més lluny del que molts voldríem.

Que enlloc d'anar per un camí planer, cobrint etapes de gimcana, ens trobem amb un de costerut per on anem a empentes i rodolons? Qui se n'estranyi no ha reflexionat ben bé sobre la magnitud de l'empresa. Cadascú a la seva manera, i responent a la situació que s'ha trobat a les mans, els nostres presidents han fet i fan allò que els ha semblat millor per a tots, ni que alguna vegada s'hagin pogut equivocar. Tant en Mas (sí, senyors, també en Mas) com en Puigdemont, ara en tàndem amb en Torra –i ara aquest amb una claredat que molts no s'esperaven–, han dut i duen el país cap a on els menaven els senyals inequívocs de la voluntat de la majoria dels catalans.

Després de l'octubre del 2017 ha canviat tot. Aquí no faré supèrfluament una llista dels canvis. Però no crec que es pugui discutir que som els catalans els que tenim un projecte i una fita clars i concrets, mentre que els nostres adversaris, a part de repressió i de violència, no saben com fer-ho per sortir del conflicte que ells mateixos van provocar. Comparat on érem ara fa, diguem, quinze anys, hem fet un pas de gegant. Això, és més que clar, no vol dir pas que ara siguem nosaltres els més forts. L'aparell de poder dels contraris segueix sent temible. Però per això mateix no podem tornar a ser tan ingenus de fer fulls de ruta que d'un dia per l'altre poden ser ràpidament paper mullat.

Els nostres líders crec que ara estan fent la tàctica més encertada. Dir clar que seguim anant cap a la República, ferms i determinats. Però les etapes es deixen obertes en funció dels forats d'oportunitat que es vagin presentant, i quan es presentin aprofitar-los ràpids com el llamp. És clar: no és tan “bonic” com la il·lusió de poder sortir d'Espanya com aquell que agafa el tren i sap que a les tres quarts d’onze ja serà a lloc. Però és una “guerra de guerrilles”, és el camí al qual ens han empès i el que ens durà a port, fins i tot molt possiblement més aviat del que ara molts pessimistes i molts savis de Vilatrista es creuen amb tots els seus escarafalls.

Jo, que només soc com un granet de sorra a una llarguíssima platja, tinc tota la confiança tant en els nostres dos presidents com en la gent que els ajuda, amb una dedicació i un entusiasme que es mereixen la nostra reconeixença i no pas els nostres rondineigs. Ja en seguirem parlant...

  • 0
  • 518