Aquest gener s’han complert cent dies del nomenament de Meritxell Serret com a consellera d’Acció Exterior i Unió Europea i, per tant, ja se’n poden fer les primeres valoracions.
La nova consellera va tenir un inici tempestuós, degut a la concatenació d’una desafortunada entrevista televisiva on mostrà desconèixer el pressupost de la conselleria, la congelació de l’apertura d’una nova delegació a Israel; i després, la polèmica cancel·lació a la Delegació de Brussel·les d’un col·loqui internacional el 17 de novembre per parlar de les qüestions irresoltes dels atemptats del 17-A a la Rambla i Cambrils d’agost de 2017. S’adduí oficialment que la Delegació volia presentar el nou titular abans de celebrar cap altre acte, però fa l’efecte que no resultà massa convincent a la vista de la repercussió d’aquest incident al Parlament de Catalunya i als mitjans.
Vaig assistir amb curiositat, doncs, a aquesta esperada presentació del nou delegat a Brussel·les, Ignasi Centelles, el 28 de novembre de 2022. Vagi per endavant que he estat delegada adjunta a la casa des de l’estiu del 2021 fins al meu cessament el passat octubre i per això, òbviament, no soc imparcial.
Tant la consellera Serret com Centelles pronunciaren discursos genèrics i intercanviables sobre enfortir lligams amb Europa, treballar pels drets humans, l’europeisme i el feminisme. Expressaren llocs comuns amb els que quasi tothom hi està d’acord. Cap esment a la independència ni a l’exili.
Just vaig comentar a un representant regional francès, assistent al còctel, que amb aquest Govern ja no es parlava d’aquests dos temes. Li vaig dir que la realització de la independència havia desaparegut del discurs públic del Govern català a l’exterior d’ençà de la sortida de Junts. Ell em va contestar que la seva regió ho preferia així, treballar amb una Catalunya que no empeny cap a la independència, i jo vaig replicar amb un somriure que el 52% de catalans havíem votat una altra cosa. Esclar que a Europa s’estimen més una Catalunya que no porti problemes! Tanmateix, vam elegir els nostres representants per a avançar cap a la independència.
I aquí rau el principal problema que té Meritxell Serret per donar coherència a la seva gestió exterior. El president Aragonès fou investit amb un acord de govern i una majoria independentista del 52%, i ara aplica un altre programa i negocia el pressupost amb els partits del Gobierno espanyol. Enmig d’aquest funambulisme polític, no és cap sorpresa que el govern d’Esquerra Republicana maldi per perfilar un pla i una estratègia exterior més enllà de l’anar-hi anant i trempejant.
D’una banda, els socialistes pressionen perquè no s’obrin més delegacions catalanes a l’estranger, i de l’altra, Victòria Alsina de Junts, la predecessora de Meritxell Serret, li retreu que hagi paralitzat no només Israel, sinó també el nomenament dels titulars de sis delegacions creades el 2022 i la posada en marxa de tres més amb els delegats ja nomenats.
El president Pere Aragonès explicava el 12 de gener a l’important diari austríac Die Presse que l’objectiu de les negociacions amb el Gobierno durant dos anys eren els indults i la reforma penal, i que s’han aconseguit. Ara, per a la segona fase, deia que volen demanar l’autodeterminació, que proposen el referèndum d’autodeterminació i que esperen la proposta espanyola. Això és un conte de fades completament desconnectat de la realitat i dels objectius de la taula de diàleg segons l’acord d’investidura: només amnistia i autodeterminació.
El president Aragonès insisteix, però, a transmetre a l’exterior els missatges del partit polític Esquerra Republicana per molt que xoquin amb l’acord que el va investir i el Parlament de Catalunya, que ha rebutjat contundentment l’acord de claredat. El 19 de gener publicà una tribuna a Le Monde on encara demana un acord de claredat per a poder organitzar un referèndum.
Pere Aragonès no té autoritat ni legitimitat per a dur a terme una política exterior que és exclusiva del seu partit, amb 33 diputats, i pretendre que representa Catalunya.
Així no, president.
