Quan escric aquest article encara no es coneix la xifra definitiva de quanta gent ha dasafiat a Catalunya totes les prohibicions i amenaces del govern espanyol. Només sabem que passa dels 2,3 milions, que la gent s’hi ha bolcat, que la resposta ha estat claríssima i que ha desautoritzat a tots els que parlaven de consulteta o de botifarrada.
La primera conclusió que crec que es pot treure d’aquest 9N és que malgrat tots els impediments que hi han posat les autoritats (???) espanyoles, el capteniment del poble català acudint a les urnes, sortint normalment, pacíficament al carrer i certificant amb la seva presència la manca de la més elemental democrácia en el comportament del govern espanyol, justifica plenament que el nostre President convoqui aviat eleccions anticipades i que es comenci a passar els partits pel cedás que destrii clarament els independentistes dels que no en són.
De les conseqüències pràctiques d’aquest 9N i de les reaccions positives o negatives que hagi provocat se n’anirà parlant a dojo. Hi ha però un fet que és clar com el cristall: el final de la por del David català enfront del Goliat espanyol.
Una de les cançons de Raimon que va tenir més èxit era aquella que començava dient “Jo vinc d’un silenci molt llarg”. Érem tants els que ens hi podíem identificar! El final del silenci ja va venir fa temps. Ara és la por la que s’ha acabat definitivament aquest 9 de novembre del 2014. Ha estat un procés llarguíssim, amb períodes d’estancament i acceleracions imprevistes; un procés que hauria pogut anar per víes molt diferents si hi hagués hagut un mínim de disposició per part dels governs espanyols a respectar Catalunya, a tractar-la com un territori germà i no com un cau de gent constantment sospitosa d’alta traició. Però tenint en compte els antecedents de tres segles i la composició de la classe política espanyola amb un tant per cent encara molt elevat de gent intoxicada per les “esencias patrias” del franquisme, era ja de principi molt improbable que la relació entre Catalunya i Espanya hagués pogut seguir cap altre camí del que ens ha portat on ara som.
Poc temps abans d’acabar el seu mandat com a President de la Generalitat, José Montilla va avisar que estava creixent dia a dia la “desafecció” catalana envers Espanya. Naturalment es quedava curt. No era una simple desafecció. Era indignació i fàstic. Llavors, però, s’estava només al començament de l’acceleració definitiva. L’onada aniria creixent més i més a cada “no!” de Madrid, a cada barrabassada com la del Sr. Wert, a cada intervenció vergonyosa d’un Tribunal Constitucional espanyol convertit en una submisa dependéncia de la Moncloa.
Ara -i ho repeteixo perquè cal ser ben conscient del que ha passat- ha arribat el final de la por. Hem demostrat (i el món farà bé de prendre’n nota) que la jmajoria dels habitants de Catalunya ha decidit no tolerar més arbitrarietats disfressades de legalitat; que ha decidit no actar més les disposicions antidemocràtiques que van ser incloses a la consticució espanyola per imposició dels militars; que no vol acatar més lleis mancades de qualsevol respecte envers Catalunya.
En el camí cap a la independéncia al que ens han empès els governs espanyols amb la seva desastrosa política i la seva prepotència de fatxendes, hem guanyat el que alguns han anomenat la semifinal. La societat civil ha complert. Ara toca que compleixin els nostres polítics i engeguin la final, les eleccions anticipades, amb un consens nacional clar i diàfan dels partits sobiranistes. Res de mitges tintes (i és igual que sigui una llista única o dues o tres). La final encara no la tenim guanyada. però la podem guanyar. Ho tenim cadascú a la nostra mà.
El pas següent que ara vol fer Artur Mas és l#intent de negociar amb Madrid un referèndum legal i vinculant. I ja es torna a sentir la cridòria: “Això es perdre el temps!”, “Cal convocar les eleccions ben de pressa”, “La DUI demà mateix!”, etc.
Ens vol fer perdre el temps el President? Vol ser encara massa conciliador? De cap manera. Aquesta nova petició de legalitzar un referéndum la contestaran de seguida amb un “NO!” o ni tan sols la contestaran. Peró en Mas, amb una pérdua de pocs dies, haurá posat una vegada més el govern espanyol en evidéncia davant del món. Serà un tràmit rápid i després d’aquest es podran fer les eleccions anticipades (en diguem plebiscitáries o no) sense que hagi quedat abans cap fil per lligar que se’ns pugui retreure als catalans.
Tenim un President que va complint el mandat del poble amb intel·ligència i una gran habilitat tàctica. Jo no seré mai dels que li retregui que prescindeixi de gestos napoleónics sinó que, ben al contrari, doni sempre la cara sense fer escarafalls i no defugi el terrible pes que porta al damunt de les seves espatlles.
