Si les dones manéssim… és quelcom que moltes hem sospirat internament mentre escoltàvem l’enèsima intervenció-conferència del mascle-alfa de la reunió, segurament per sobre nostre en la jerarquia i que sembla anar molt sobrat de ganes d’escoltar-se a sí mateix… Si les dones manéssim… vas pensant mentre repasses mentalment que encara tens tres reunions més, que si totes s’allarguen pels mascles-alfa respectius acumularàs un retard que farà que entreguis tard l’informe que era per ahir, que no arribaràs ni al súper, ni a fer les dues rentadores pendents, a atendre les persones que depenen de tu – fills o gent gran – o a veure aquella amiga amb qui fa un segle que vols quadrar l’agenda i hauràs de posposar-ho amb dolor del teu cor, i que quan arribis esgotada a la nit t’adormiràs damunt de la tablet i no podràs veure aquella sèrie de no sé quina plataforma digital de què tothom parla i que fa que et sentis una marciana perquè encara no estàs al dia de la temporada 15…. Si les dones manéssim… és el mantra que et balla pel cap mentre la ràbia t’infla el pit i penses que si a la reunió fóssiu tot dones ja us hauríeu repartit la feina, us hauríeu demanat per la vostra vida professional i personal, us hauríeu donat un consell important des de la cura mútua i us hauríeu acomiadat amb una abraçada sincera que us hauria carregat les piles de sororitat fins a la propera…
Fa no massa dies es va compondre un nou govern paritari i de coalició. Aquells dies corria per Twitter un fil hilarant d’algú que firma com a Cronopia queixant-se que 10 de 18 ministeris seran presidits per homes i que potser ells s’haurien de plantejar haver accedit al càrrec per quota. Unes setmanes abans, just després de les eleccions, la revista Marie Claire, no sabem si en un exercici d’autoironia feroç, publicava el titular “Pablo Iglesias llega al gobierno. Ahora solo falta que llegue la vida a su pelo”. És com si es tractés d’una mena de venjança encoberta i donéssim als senyors una mica de la seva pròpia medecina d’allò que les dones hem d’aguantar quan se’ns ocorre fer política institucional i esdevenim persones públiques: comentaris sobre el nostre estil, pes, llaços afectius, rutina de gimnàstica… ara bé, poc de la nostra ideologia, programa o competència per gestionar els reptes col·lectius, si no és per dubtar-ne, clar.
La qüestió de si hauríem de fer-nos en el poder per canviar-lo o de com ens hem de relacionar amb ell és quelcom controvertit, també dins el feminisme. Segons Mary Beard (Mujeres y poder, 2018), el document fundacional de la literatura occidental, l’Odissea, ja inclou el primer exemple en el que l’home poderós fa callar la dona. Es tracta d’una escena en que Telèmac quan mana a la seva mare Penèlope que retorni a les seves tasques femenines – teixir i cosir – i no faci part d’una celebració pública sobre les gestes heroiques. El poder no ha deixat des de llavors d’assenyalar-nos quin és el nostre lloc. Se’ns diu que el poder no és quelcom per a nosaltres. Però això no és pas així, es queixava Cristina de Pizán a La Ciutat de les Dames (Siruela, 2018) quan recorda que hi va haver un regne de vuit segles, el de les Amazones, un regne i un poder com no n’hi ha hagut mai cap en la història. Però no cal anar tan enrere. Fa poc, la diputada Clara Serra publicava un llibre sobre estratègia política feminista amb el títol Leonas y zorras (Catarata, 2018). La primera impressió en llegir el títol no és pas bona, quan no saps encara de què va… Però és molt instructiu de com operen els nostres biaixos interioritzats de gènere. El lleó i la guineu, associats amb la masculinitat i amb la feminitat tradicionalment, són les figures que fa servir Maquiavel per descriure les maneres de fer política que ha de dominar el príncep. Però quan les apliquem a les dones polítiques, les seves connotacions son unes altres. Clara Serra posa el dit a la llaga.
Si les dones manéssim…Hi ha algú que es va atrevir a imaginar-s’ho i va escriure un relat utòpic sobre una societat habitada només per fèmines, casualment prop del riu Amazones, on fins i tot les espècies animals només es reproduïen en femení… El relat Terra d’elles (Laertes 2002) de Charlotte Perkins Gilman és original de 1915 i fantasieja amb una societat pacífica i pròspera habitada per dones que adoren la mare Terra, que viuen harmònicament en la naturalesa, són quasi vegetarianes i són superiors en quasi totes les ciències excepte en … geografia. Però no per res, simplement perquè mai han sortit del seu país i no saben que més enllà del riu hi ha tristesa, misèria i lluites pel domini. La vida d’aquest regne és pertorbada per tres exploradors homes que proven d’aprendre de la seva original forma de vida. I és aquí – spoiler alert!– on les coses comencen a torçar-se. Què pot arruïnar-ho tot, inclús una civilització mil·lenària? L’amor romàntic! Prou aviat es veu en el relat que el problema no és amb el poder i amb les dones que s’han acostumat a ser lliures. Si no en com els homes assumeixen que elles no volen ser subjugades. Els tres homes de la història són també tres arquetips de masculinitat. Un d’ells sap relacionar-se amb aquestes dones d’igual a igual i acull amb alegria l’oportunitat de tenir amb la seva companya una relació de simètrica i d’admiració mútua. Ara en diem aliat feminista. Entre ells, però, hi ha una masculinitat representada, l’heteropatriarcal, que només sap relacionar-se violentament. I el drama és, llavors inevitable. Els feminicidis que patim son testimoni d’aquesta masculinitat que no vol cedir ni un pas.
La pregunta, per tant, no és si les dones i el poder són extrems compatibles. La pregunta és quan trigaran els mascles-alfa a adonar-se que han perdut la legitimitat per robar-nos el temps i l’energia i que enlloc d’escoltar-se a sí mateixos, hauran de sentir-nos, baixar del seu pedestal de fireta i esperar el seu torn.
