En aquests dies de confinament, rememorem tots la nostra història. I, la Sílvia López ha volgut compartir un bocí de la seva amb el taller d’escriptura Molsa. El records de tendresa heretats de la besàvia.
Quan em demanen que parli d’una fotografia que representi la tendresa, la primera que em ve al cap i no aconsegueixo esborrar és la de la meva besàvia. La veig a la meva retina com si ara mateix la tingués a les mans. La meva “iaia vieja“ com jo li deia, està al safareig de casa seva rodejada de trastos vells i mirant a la càmera directament. Potser amb una altra mirada diferent a la meva et preguntaries: què té de tendre aquesta imatge? Però per a mi la resposta és molt senzilla; quan miro aquella petita gran dona, encorbada pels anys i els neguits que dona la vida, amb el seu cabell blanc embolcallat amb un mocador de color negre que sempre portava en senyal de dol. Posant una nota de color al seu vestuari amb aquell davantal de quadres que tantes vegades li havia apedaçat la meva tieta Gerónima… no només veig una imatge, sinó que veig a la meva companya de jocs de quan era petita. Veig de qui m’amagava per poder-la sentir com relatava la meva última trapelleria. Veig a qui em defensava a capa i espasa del món cruel dels adults i dels mal sons que se’m presentaven a la nit. Amb ella vaig aprendre a estimar, a perdonar, a escoltar. Ella, aquella doneta petiteta, representen les meves arrels, els meus principis i, sobretot, ella soleta va plantar la primera llavor d’amor dintre del meu cor petit de nena. Què és la tendresa sinó tot això junt?