Tenia els amables lectors d’El Matí embarcats en pensadors inquietants i miralls de la democràcia moderna, però avui tallo el fil. El director d’El Matí ha considerat que tocava parlar de la visita del Sant Pare a Catalunya i, en aquests casos, el columnista pot fer dues coses: obeir o fer veure que té una idea pròpia. Jo obeiré. Al capdevall, en una redacció el director és l’oracle amb data de tancament.
I l’oracle té raó. I per això em sumo al reguitzell d’interessants articles (els altres, molt menys el meu) que El Matí us ha ofert:
3. El bisbe de Roma a Catalunya és el Papa
4. Magnífica humanitas, més que una encíclica sobre la intel·ligència artificial
La visita de Lleó XIV a Catalunya, amb la benedicció de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, no és un episodi protocol·lari més, ni una postal vaticana amb fons modernista. És un d’aquells moments en què un país es veu obligat a mirar amunt; i mirar amunt, a Catalunya (com a qualsevol altre país), quan es fa bé, no és fugir del món sinó entendre’l millor.
Gaudí és exactament això: catalanitat i universalitat sense complexos. No és universal malgrat ser català; ho és perquè ho és fins al moll de l’os. La Sagrada Família parla a Tòquio, Nairobi, Buenos Aires o Cracòvia perquè no va néixer d’una abstracció turística, sinó d’una llengua, d’una fe, d’una natura contemplada, d’uns oficis, d’una pietat concreta i d’un país que, quan s’ho creu, sap convertir la pedra en pregària. . I ahir es va palesar abastament.
El cosmopolitisme veritable no consisteix a entrar al món deixant la pròpia llengua a recepció. Consisteix a sortir-hi amb casa posada, entesa i estimada amb virtuts i defectes. Hi ha qui ho entén en mesos, hi ha qui ni en anys i jubilat. Per això és tan important que el català hi sigui tractat com allò que és: la llengua del país. No com una cortesia folklòrica, no com un subtítol sentimental, sinó com una presència natural. A Montserrat, i particularment a la benedicció de la Torre, aquesta normalitat ha tingut un valor que va molt més enllà del protocol. En una Església que parla de pobles, encarnació i tradició, la llengua no és decorat: és, constituent, una forma de carn.
Dilluns passat vaig tenir la sort de ser present al discurs del Papa davant les Corts. I cal dir-ho: va ser un discurs més exigent que amable, més social que ornamental, més moral que diplomàtic. Lleó XIV va recordar als legisladors que la llei només és gran quan serveix la dignitat de la persona; que el bé comú no és el botí de cap majoria; que una societat es mesura per la manera com acompanya els qui no poden defensar-se: el nen que ha de néixer, el malalt, l’ancià, el dependent, el migrant, el refugiat, el pobre que ja no té ni veu per queixar-se. Va parlar de pau, de justícia, de família, d’educació, de la necessitat de desarmar també el llenguatge. Va ser tan social que a algun pseudoprogressista li devia incomodar que l’autor portés solideu. Com tampoc s’entén l’aplaudiment enfervorit del neofeixisme. En tot cas, la competència entre uns i altres per no ser els primers d’aturar aplaudiments van regalar paradoxalment 7 minuts de tancada ovació al Pontífex…
Tot això connecta directament amb la recent encíclica Magnifica Humanitas. Vull citar dos amics perquè jo no soc capaç de superar les seves explicacions: Carles Armengol ha llegit molt bé el text: no és simplement una encíclica sobre la intel·ligència artificial, sinó sobre la custòdia de la persona humana en temps d’intel·ligència artificial; una continuació natural de la doctrina social, de Rerum Novarum a Laudatosi’. Pep Martorell, per la seva banda, n’ha destacat el rigor tècnic insòlit: el Papa no parla de la IA com qui renya una torradora massa moderna, sinó com algú que ha entès que la màquina pot calcular, classificar i predir, però no pot estimar, penedir-se, fer-se càrrec del sofriment ni respondre moralment. La gran pregunta no és només si alineem la IA amb “els valors humans”, sinó qui decideix aquests valors i amb quin dret.
La intuïció de fons és clara: la tècnica ha de servir l’home, no administrar-lo. Quan el poder tecnològic es confon amb el dret a governar, cal “desarmar” la IA igual que cal desarmar les paraules i les guerres. En resum: una màquina pot escriure una homilia, però no pot agenollar-se; pot simular consol, però no pot visitar un malalt o un pres; pot recomanar prudència, però no pot practicar la caritat. Si això és retrògrad, apunteu-me al paleolític amb wifi.
Hi ha encara un altre punt decisiu. Carlos Balén (aquest no tinc el gust) ha remarcat que Magnifica Humanitas trenca un tabú quan afirma que el bé comú no es pot separar del dret dels pobles a existir, a custodiar la pròpia identitat i a contribuir amb la seva originalitat a la família de les nacions. Això, a Catalunya, no és una frase de seminari: és una clau de lectura. El català, Montserrat i Gaudí no són tres notes de color local. Són tres maneres de dir que la universalitat cristiana no destrueix els pobles; els evangelitza, els purifica, els eleva i els fa fecunds (quan ho fa bé, lliure, natural i desinstrumentalitzada).
I sobre les protestes laïcistes, permeteu-me només una observació. Tenen tot el dret a no esperar el Papa, igual que el Papa té tot el dret a arribar sense demanar-los permís. Però quan es presenta el Concordat com si fos un zombi franquista sortit intacte del 1953, quan s’oblida que el marc vigent són els acords de 1979, quan la cooperació constitucional amb les confessions es descriu com una recaiguda nacionalcatòlica, i quan la casella voluntària de l’IRPF sembla narrada com si l’Estat passés la safata a la sortida de missa, la informació es converteix en una homilia inversa. La laïcitat adulta no consisteix a fingir que la religió no existeix; consisteix a tractar-la en públic sense agenollar-s’hi ni expulsar-la.
També cal agrair l’esforç organitzatiu. Qui hagi intentat coordinar un sopar de dotze persones ja sap que organitzar una visita papal deu ser una prova espiritual de primer ordre. Acreditacions, seguretat, litúrgia, voluntaris, horaris, cadires, cables i paciència: tot plegat exigeix una virtut més heroica que la puntualitat alemanya. Al P. Enric Puig, SI, (a la fidelitat al seu quart vot i al seu país) i a tots els qui han fet possible aquesta visita, cal reconèixer-los no només eficàcia, sinó sentit d’Església i, en més d’un cas, heroic i tenaç sentit de país.
I acabo amb una proposta de salut pública catalana. Davant la vella recepta sinistra de bombardejar Barcelona de tant en tant, proposo exactament el contrari: un Sant Pare a Catalunya almenys cada deu anys. Els pobles no es refan amb obusos, sinó amb paraules altes, campanes, llengua, memòria i esperança. Quan Catalunya es reconcilia amb la Fe que la va fundar, no es fa més petita ni més tancada: torna a ser capaç d’oferir al món una torre, una llengua i una ànima que apunten cap al Cel.
