Cadena perpètua           

Quan el veia estirat a la vorera

pensava que havia saltat la tanca,

de no massa alçada, que feia de porta…

i esperava pacient, que els seus amos l’obrissin, per tornar a entrar.

Però, un dia, la porta estava oberta, i ell seguia estirat a la vorera.

 

No sé quin instint em porta sempre per la mateixa ruta, per veure aquest gos. Tant si la porta està tancada com si està oberta

ell sempre està estirat al mateix lloc…

 

Un dia vaig descobrir que una gruixuda cadena li penjava del coll…

A les nits no me’l  puc  treure del cap…

Un gos tan trist i tranquil que, gairebé, sembla una estàtua.

Per què, em pregunto, el tenen lligat?

Quina cosa terrible pot fer un gos, per haver de patir aquesta condemna?

. . . . . . . . . . . .

Ara em dic Bobi, però he tingut altres noms. No sempre he cregut que soc guapo, però hi va haver un temps que sí, perquè m’ho repetien constantment.

Al principi de tot estava sempre amb la meva mare i dos germans. La meva mare era gran, peluda i molt flonja. M’encantava quan em llepava o em fregava el coll o el llom, amb la seva pota tan suau. I quan s’estirava, per donar-nos mamar als meus germans i a mi. Què deliciosa aquella llet dolça i calentona… tant com el contacte del meu morro amb els seus pits i la panxa… Els meus germans també eren tous i peluts, però petitons, com jo. Jugàvem, dormíem, menjàvem… sempre ho fèiem tot junts. Va ser un temps curt, però feliç. Llavors no tenia nom.

Quan era encara molt petit, una parella d’humans van venir a recollir-me i em van portar a casa seva. Els primers dies trobava a faltar la meva mare i els meus germanets, però de seguida em vaig acostumar a ells. M’encantava quan m’acariciaven el caparró, la panxa… mentre m’anaven dient

–Guapo, guapo. Què bonic és el nostre petitó, o, que maco és el nostre Blus…

Quan vaig créixer una mica, i tenia obsessió per rosegar, i feia entremaliadures, com desenrotllar tot el paper del vàter i mastegar el cartó del centre, o desfer a trossets alguna sandàlia que trobava a l’habitació, o també, si feia pipí fora de lloc, em cridaven una mica, i em deien Blus. El nom de “petitó” era per als moments de tendresa. Al cap de poc temps, de pipí, ja només en feia al carrer, i també vaig perdre l’afició a destrossar les sandàlies i el paper de vàter.

Anàvem sempre  junts a tot arreu. De passeig, a córrer pels camps propers de casa i, moltes vegades, sobretot als estius d’excursió, amb cotxe, a la muntanya o a la platja. Vaig ser molt feliç amb ells! Em van comprar un matalàs amb dibuixos de gossets de colors, tou i esponjós. Dormíem tots a la mateixa habitació. Jo, al meu matalàs, a terra, a la banda del llit on es posava  la Berta. Érem una família de tres. Ens estimàvem  moltíssim, i estava segur que mai, mai ens separaríem.

Un dia, va passar una cosa estranya. La Berta i el Manel, a una hora que no era la de marxar a treballar, van sortir de casa molt nerviosos amb dues bosses que no havia vist abans. Al cap de molta estona, va tornar en Manel tot sol. Em va saludar, em va acariciar, i vam sortir a córrer una mica, prop de casa. Després vam tornar, vam sopar i ens en vam anar a dormir sols, tots dos.

Dos dies després, van tornar a venir junts, el Manel i la Berta, i van portar un altre humà petitó.

–Mira Blus –em van dir– és el nostre nadó. Es diu Pol. Ara som una família de quatre.

Jo no entenia res… però ells estaven molt contents i, la meva cua va començar, també, a moure’s sense control, contagiat de veure’ls tan feliços.

Aquell mateix dia les coses van començar a canviar… Al lloc del meu matalàs van col·locar una espècie de cistella molt bonica, on van ficar-hi el nadó, i jo vaig passar a dormir al passadís, al costat de la porta de l’habitació. Vaig intentar queixar-me però va ser inútil. Van dir que, ja no podia dormir a l’habitació perquè no seria bo per al “petit”, assenyalant  aquell intrús.

Enfadat, al meu matalàs… em va costar adormir-me però, finalment em vaig tranquil·litzar pensant que, si ells estaven tan contents, per força aquest nadó havia de ser una cosa molt important i bona per a la família.

Jo m’esforçava a estar feliç i estimar el nadó. Però, si intentava acariciar-lo, ells s’enfadaven i em renyaven… A vegades els sentia dir:

–Que maco és el nostre petitó!

I la meva cua es movia sense control, uns instants, fins que va deixar de moure’s. Ara el nom de “petitó” ja no era meu. A mi ja només em deien Blus… M’anava tornant més trist dia a dia i, en el meu cor va començar a créixer un sentiment desconegut d’infelicitat… No volia menjar i, igual que com quan era petit, de vegades, se m’escapava el pipí, dins de casa… Per una cosa o per altra, anava rebent bronca rere bronca… El veterinari va dir alguna cosa sobre “gelosia”… Durant uns dies, es van esforçar a tenir paciència amb mi, a fer-me alguna moixaina, algun copet afectuós… i em parlaven amb tendresa, però el meu matalàs seguia al passadís, i tot continuava com el dia que va aparèixer a casa el nadó.

Un dia que el Manel no havia d’anar a treballar, em va dir:

–Blus, avui anirem d’excursió tots dos! Acomiada’t de la Berta.

Vaig anar corrent fins on era ella, i em va acariciar per tot el llom i el coll… gairebé m’havia oblidat de la suavitat de les seves mans… vaig veure que tenia els ulls humits, mentre m’anava dient:

–Blus. El meu preciós, el meu estimat Blus!

Jo em vaig posar molt content i trist alhora, amb aquella emoció i les mostres d’afecte que tant trobava a faltar…

Mentre baixàvem a l’ascensor, el  Manel, amb la seva veu més amorosa, m’anava dient:

–Que et sembla, Blus. Com que t’agrada tant córrer per la sorra, vols que anem fins a la platja?

Jo vaig començar a saltar i la meva cua, a moure’s com un ventilador. Vaig pujar al cotxe botant d’alegria. Tenia la impressió que tot tornaria a la normalitat…

A la platja vam córrer i vam jugar molt. Em va fer molts amanyacs, ens vam abraçar… Quina felicitat!  Fins i tot em va donar unes quantes llaminadures d’aquestes que m’agraden tant i feia temps que no en menjava.

Quan vam tornar al cotxe em va estranyar que em deixés  seure al seient del copilot i també que no tornéssim pel mateix camí. Potser li fa il·lusió que anem a un altre lloc tots dos sols, vaig pensar. Llavors va començar a parlar-me,  amb un posat i una veu de tristesa…

–Blus, estimadíssim Blus, oi que saps que t’estimen moltíssim, i que tot el que fem, serà sempre pel teu bé? Ara  estàs,  estem  passant un mal moment. Mira, et portaré  a un lloc on podràs fer amics i jugar, i recuperar la gana, i tornaràs a estar sa. Al principi  et veuràs estrany i ens trobaràs a faltar, com nosaltres a tu, però ja veuràs com després estaràs content. T’anirà  bé estar un temps amb altres gossos com tu.

Jo hauria volgut saber plorar, i cridar, i dir que no. Però vaig sentir com se’m trencava el cor, vaig baixar les orelles, i em vaig quedar arraulit, amb ganes de morir-me. Quan va aparcar, va baixar  i, des de fora, amb la mà a la porta i sense mirar-me, va dir:

–Queda’t aquí un moment.

Vaig fer un bot i vaig sortir del cotxe. Crec que no se’n va adonar. De seguida vaig sentir el “cling” del tancament, i es va posar a caminar en direcció contrària a la meva.

Jo vaig començar a correr tan de pressa com podia. No Permetria  que em deixés en un lloc ple de gossos! Jo no volia amics gossos. Volia viure amb la meva família. Ja m’esforçaria a menjar, i a ser amic del nadó… Buscaria el camí cap a casa i l’esperaria a la porta…

Al principi vaig córrer molt ràpid, però a poc a poc m’anava sentint molt cansat i ja només podia caminar. Es va fer de nit. Després vaig començar a trontollar, anava perdent l’equilibri… vaig ensopegar amb alguna cosa dura, vaig caure a terra i no vaig poder aixecar-me. Al cap de poc estava adormit…

No sé quanta estona després, pensava que somiava, vaig veure els fars d’un cotxe que m’il·luminaven. Vaig pensar que era en Manel, que havia vingut a buscar-me. Però no somiava, mentre anava obrint els ulls, sentia una veu dolça que deia:

Pobret, Què t’ha passat? Que t’has perdut? T’han abandonat? No et preocupis, nosaltres et cuidarem…

Era una senyora una mica gran, amb cara de bona persona.  Em va ajudar a aixecar-me i a pujar al seient del darrere, del cotxe que estava amb els fars encesos. Al volant hi havia el seu marit. Ella es diu Montserrat, i ell Jordi. Em van portar a casa seva, em van posar en un bol, que ja seria el meu plat d’ara endavant, arròs bullit amb carn, i un altre bol amb aigua. Em van dir que em tombés en un matalàs, al menjador, i vaig dormir tota la nit. L’endemà  els vaig sentir deliberar si trucar a la guàrdia urbana…  al final, van acordar que em quedaria amb ells. Em diuen Bobi. Em va costar una mica acostumar-me a aquest nou nom…

–Com el nostre anterior i estimat gos, va dir la Montserrat.

–D’acord, va assentir el Jordi. Es veu un gos molt ben cuidat. No crec que l’hagin abandonat. Haurem de tenir-lo lligat amb una cadena ben llarga perquè es pugui moure, però cal impedir que es torni a escapar i el pugui  atropellar algun cotxe, com vam estar a punt que ens passés a nosaltres.

Els primers dies sí que pensava en seguir buscant la meva família, però ara ja m’he conformat. De nit dormo, al meu matalàs, dins d’una caseta molt confortable, que té escrit el meu nou nom. Allà tinc també el menjar i l’aigua. Al matí, després d’esmorzar, em posen la cadena al coll, que està lligada a un dels arbres del jardí i, com que es pensen que m’agrada estar al carrer, em treuen a la vorera, davant d’una porta de ferro, no molt alta. Des de la vorera puc veure el jardí i la porta de l’entrada a la casa. Estirat a la vorera, de vegades m’adormo, i somio  que aquesta casa és de la meva família de sempre. Passem hores i hores jugant al jardí tots tres: el Manel, la Berta i jo, i som molt i molt feliços… Algunes vegades també veig el nadó, que ja ha crescut, jugant amb nosaltres…

Als primers temps m’agradava estar al carrer perquè pensava que, algun dia, el Manel o la Berta passarien per allà i em portarien amb ells, però ara ja sé que això és impossible. Fa tant de temps que em vaig escapar… Les seves cares ja se m’estan desdibuixant… Ara ja no em passa pel cap intentar marxar. M’agradaria que el  Jordi i la Montserrat ho sabessin, que ja no cal que em tinguin lligat… D’altra banda, però, em va bé estar aquí, perquè, en els arbres del  davant de la nostra porta, sempre hi ha grups d’ocells que van d’un costat a un altre, i es barallen i piulen i fan xivarri… També van i venen alguns gats, que pugen i baixen, perseguint els ocells i, alguna vegada, n’atrapen algun.  Així em distrec, entre somni i somni. M’he tornat molt dormilega.

També passa gent per aquí, amb bicicleta, o corrent, o caminant. Fa ja uns quants mesos va començar a passar una dona baixeta, que no camina massa ràpid. Jo estava estirat com sempre… des d’una certa distància, em va dir:

–Què fas aquí? T’has escapat, i esperes que t’obrin la porta?

L’endemà va tornar a passar i em va dir:

–Hola, guapo! Una altra vegada igual?

Això mateix ho va repetir no sé quants cops… fins que un dia, es va acostar una mica, va passar la mirada pel jardí, a través de la porta, em va mirar als ulls i, amb cara de pena i sorpresa, va dir:

–Pobret! Però si estàs lligat! Va treure el mòbil de la butxaca, i em va fer una foto.

Des de llavors passa cada dia, de vegades, al matí i a la tarda. Jo ja m’hi he acostumat, i l’espero impacient. Em fa recordar quan em deien contínuament que era molt guapo… sempre em mira amb una barreja de pena i  tendresa, i em repeteix la mateixa frase:

–Hola, guapo! Com estàs?

Un dia que diluviava i feia molt de vent, jo estava dins de la meva caseta, però, vaig sentir les seves passes… Venia  a veure si era al carrer i, gràcies a la meva telepatia, vaig sentir que respirava alleujada i es quedava tranquil·la i contenta de saber que, la meva nova família, també es preocupa per mi. Si plou molt, o gela o fa molt fred, em posen la cadena, però em deixen al jardí, perquè em pugui resguardar dins de la meva caseta.

Inés Fernández