Ser feminista pot resultar esgotador si no es té una xarxa de cures. Despertar-se al feminisme no és quelcom alegre, s’experimenta amb ira o tristesa. La incomoditat de saber-te exposada quan et declares públicament feminista, és com un soroll de fons. Fins que un dia, la remor es torna eixordadora. I et trenques.
Trobo encertada la forma de descriure-ho de la Sara Ahmed (Vivir una vida feminista, Edicions Bellaterra, 2018) quan diu que quan una institució t’encarrega que treballis per la igualtat, de sobte et trobes amb una relació obliqua amb aquesta mateixa institució. Es pressuposa que les institucions volen ser transformades, però sovint la nostra sorpresa ve quan descobrim que aquest encàrrec o bé és “cosmètic” o bé les inèrcies son tan poderoses que les teves accions acaben sent una gota en un oceà.
Per contrast, Barcelona ha viscut enguany un clamorós 8 de març. Les publicacions de tint feminista han acolorit de lila les llibreries. La injecció d’energia que això ha significat no es pot explicar. La “quarta onada”, se’n parla arreu. Ha arribat per quedar-se? Hem de combinar moviment de base amb tàctiques que facin saltar el patriarcat des de dins? Manuel Castells, a propòsit d’un altre moviment global com van ser les Indignades (Redes de indignación y esperanza, Alianza, 2015) suggeria que tota revolució haurà de ser rizomàtica: atacar el sistema des de punts dispersos i viralitzar-se. Sembla que el feminisme està adoptant aquest model, sobretot si ens fixem en fenòmens com la performance de las Tesis el 25N que s’ha inundat de rèpliques per tot el món. Posa la pell de gallina veure totes aquestes dones, tan diverses entre elles, però fusionades en una sola veu, assenyalant al seu agressor.
Aquestes reflexions són les que em van dur a organitzar un debat sobre la quarta onada en el marc del festival Barcelona Pensa. Aquest festival ha suposat molta feina, però també molta satisfacció. I un interregne entre l’acadèmia i el carrer on he pogut experimentar la joia de ser lliure. El debat va ésser analitzat per una crònica excel·lent que Alèxia Devin va escriure per Dec Mag. Em limitaré a explicitar alguns eixos del debat jugant amb una sèrie de pensaments sobre aquesta quarta onada que ara està en auge.
Volem seguir parlant d’onades? Quelcom que ha quedat clar d’aquest debat i de les recent publicacions, és que hi ha motius tant per persistir en la metàfora com per abandonar-la. Del relat de la història de l’activisme feminista a Catalunya que fa la Dolo Pulido està clar que el feminisme s’ha enllaçat amb altres moviments socials i per tant no s’entén for a del seu context social i polític. S’han trobat aliances amb l’associacionisme veïnal o amb la lluita antiglobalització, però també s’han patit fractures dramàtiques. Les onades suggereixen una homogeneïtat de base, un sol moviment coordinat i un elevat impacte. No es correspon amb la dispersió de moviments i estratègies que conformen el feminisme. Alhora, la historiografia feminista no s’ha depurat encara d’altres biaixos com el colonial. Així, la Núria Varela (Feminismo 4.0. La cuarta ola, Penguin Random House, 2019) hi ha almenys dues precisions que s’han de fer a la cronologia convencional. Mentre que al continent europeu tendim a situar les revolucionàries del segle XVIII com a primera onada, als països anglosaxons es tendeix a situar amb el moviment sufragista, que és el primer que aconsegueix una gran reforma legislativa. Atès que aquest va ser una gran victòria i un moviment ben coordinat, potser està bé revindicar-lo. La segona precisió es fa necessària si assumim això. La gran conquesta de drets és dona abans a Nova Zelanda que al Regne Unit, però aquest és un capítol que s’ha oblidat. Així, la neozelandesa Kate Sheppard mereix tant de crèdit com la britànica Emmeline Pankhurst.
Si volem canviar les coses, no podem ser complaents. La Marta Vergonyós va dir durant el debat que el feminisme que entra en la institució ho fa perquè és amable. Perquè no canvia res. Però això ja no és suficient. Al capdamunt de l’agenda feminista actual – sigui onada, tsunami o tempesta – hi ha la denúncia contra les violències. I miri, no ens quedarem parades discutint si hi ha feminismes bons o dolents. Un dels darrers informes parla de 60 000 assassinades al món per violència de gènere. Seria força ridícul, com ens fa veure en una de les seves hilarants intervencions el Marc Giró, que era ens poséssim a demanar si us plau i per favor que si tenen a bé deixar de violar-nos o de matar-nos.
Ho farem si estem juntes. Caldrà seguir fer-nos fortes juntes. Aquest ha estat el gran encert del feminisme. Fer evident que per ser com som, ha passat per moltes coaccions, com reclama la Sònia Estradé. Això vol dir treballar-se molt i treballar plegades. Usar empatia i imaginació per llimar diferències. Totes aquestes discussions proven la maduresa del moviment, que ha sabut trobar unitat en les diferències.
Tenir memòria. I inspirar-se en els referents que la història feminista ens ha deixat, dones coratjoses i alegres, sense por i amb esperança. Una bona mostra està el vídeo “I tu, sols tu” d’El Diluvi, amb el que m’he acostumat a tancar cursos i xerrades feministes. I que us llego amb l’esperança de que el 2020 sigui millor per a totes i per a tots.
