No cal ser una guilla per adonar-se’n que vivim, d’un temps ençà, en una mena de desordre creixent. El desordre és el nostre company de viatge, el qui trastoca valors, capgira el sentit de les coses, altera la convivència, desgavella la nostra afectivitat… Això ho vivim personalment, fins i tot íntimament, però l’abast és tan gran que ja podem parlar d’un cert desordre col·lectiu. Si abans dèiem que una persona passava un mal moment, potser podem dir-ho ara també a nivell social.
Aquest estil musical nascut del mestissatge gitano català, andalús, cubà i que s’expressa en llengua catalana, en castellà, en caló i en francès, que va gestar-se a Hostaf. El problema és que un cop descrita la percepció, aquest “no sé què” que provoca que hàgim perdut peu… allà ens quedem: impotents i indefensos. Últimament parlem molt de salut mental i de la importància de tenir-la en compte i de cuidar-la. No seré pas jo qui ho negui. Però intueixo que seguim donant voltes al símptoma i que no ens atrevim a mirar de cara les causes, no sigui que ens obligués a reconèixer que en aquestes darreres dècades no ho hem fet del tot bé.
I és que quan un perd el nord, és bo que miri d’on ve i perquè ha arribat fins a aquesta situació. I ja dic, la reflexió no és només personal sinó com a societat. En aquests darrers 30 o 40 anys, cadascú que tiri l’endarrere que vulgui, ens hem carregat massa coses. I en aquest cas qui ha actuat com a força disgregadora no han estat pas les masses contestatàries, els revolucionaris, els joves o aquells que a cada època qüestionen el sistema. Sinó que el desordre ha vingut des de dalt, des de la gent d’ordre. I el motiu no ha estat cap altre que la cobdícia.
Us posaré un exemple personal perquè segurament és de la mateixa experiència que cadascú dels qui llegiu aquestes ratlles en podeu treure més conclusions. Tot just acabada la carrera a mitjans 90 vaig estar treballant durant un any en una multinacional que fabricava roba. Una marca prestigiosa que es publicitava contínuament a tot arreu. A la fàbrica fèiem torns rotatoris un mes al matí, un mes a la tarda i un mes a la nit. Els sous eren molt baixos, però encara ho eren més els dels tallers clandestins que venien de tota la península (Portugal inclosa) i que eren els encarregats de confeccionar les peces que a la fàbrica tallàvem, estampàvem i brodàvem. La fàbrica va durar fins a principis del 2000, quan els propietaris, uns coneguts dissenyadors italians, van considerar que els guanys que treien d’aquella explotació no eren suficients (i això que la família sortia a la llista Forbes) i que calia deslocalitzar la producció en un tercer país de l’Àsia.
Aquesta experiència viscuda de prop va afectar unes 400 famílies entre els qui hi treballàvem i els tallers externs, multipliqueu-ho per centenars d’experiències similars que es van produir durant aquells anys. Em pregunto si mai algú ha mesurat les externalitats humanes que suposen aquest tipus de model de producció i aquest tipus de decisions empresarials.
La gent d’ordre va decidir en un moment determinat que l’ordre (o la cohesió social) ja no l’interessava i que li calia seguir exprimint la llimona del capitalisme allà on podia seguir donant fruit sense mirar els costos que comportava. Exprimir-ho per sectors (habitatge, terres, energia…) i geogràficament per països, argumentant-ho sempre amb el creixement del PIB i amb la reducció de la pobresa en societats que del PIB gairebé no en sabien ni l’existència.
La crisi de 2008 segurament va ser la manifestació més flagrant de tot aquell desordre econòmic, financer i en el fons social, que s’havia anat covant durant algunes dècades de malaltia neoliberal. Des de llavors però es van intentar establir mecanismes correctors i reguladors que ajudessin a tornar a posar ordre però era inútil: tot el sistema havia agafat massa embranzida i ja no tenia aturador.
No, el desordre no és culpa dels antisistema, dels immigrants, dels qui malden per sobreviure… La gent d’ordre hi va tenir molt la culpa quan va renunciar als principis bàsics del contracte social i es va llençar a una carrera suïcida del “salvi’s qui pugui” que ens ha portat fins aquí. I això no ho arreglaran els psicòlegs, ni els referents de benestar emocional sinó els ciutadans i les ciutadanes que recuperant la consciència política conspirin per recuperar una mica de l’ordre perdut. Sí aquell que posa la persona i la seva dignitat en el centre del sistema, d’on no hauria d’haver sortit mai.
