Autora: Àngels Rocafiguera Parareda

Els grans de la Tec-Ca i la Molsa estem preparant l’arribada dels nets a casa amb contes tradicionals transformats per les experiències viscudes durant la nostra infància, en aquest cas el de EPAMINONDAS I LA SEVA PADRINA de  Sara Cone Bryant… a veure a quines conclusions arribeu amb aquest de la Nati Parareda.

Era el dia 25 de desembre. En una casa d’un poble petit hi havia un gran trasbals, a la matinada va venir al món una nena. Els pares varen creure que era un fet tan remarcable d’haver nascut el dia de Nadal que s’ha havia de plasmar d’alguna manera que fos possible recordar, i li van posar el nom de Nativitat. A ella no és que li agradés massa… quan preguntava què volia dir aquell nom tan estrany, sempre tenien la mateixa resposta: ”vol dir naixement i en el teu cas el de Jesús”.
La Nati tenia un germà sis any més gran que ella i li agradava molt jugar amb ell, dons li ensenyava jocs que les seves amigues no sabien.
Un dia el germà li digué:
–Vine que t’ensenyaré un joc de tirar pedres, és màgic.
Ella sabia que tirar pedres estava mal fet, però com que sempre va fer cas al seu germà es va encuriosir per quin nou joc li ensenyaria?
–Posa’t aquí davant meu i no et moguis gens, jo et tiraré aquesta pedra i veuràs que no passa res.
Tal dit, tal fet, la pedra no la va tocar, i això li va agradar i ho va trobar molt divertit.
–Ara, jo! –va dir la Nati entusiasmada.
Va agafar una pedra i li va tirar. Què va passar? Doncs que li va fer un trau bastant considerable al cap.
El noi es va posar a plorar i la Nati no entenia què havia passat. Podia ser que ella no tingués màgia?
El seu pare, quan va veure el que havia passat, la va fer anar en un pati que tenien a casa. Allà li va explicar que, el seu germà, quan tirava la pedra la deixava caure a darrera i per això no la tocava. Li va voler demostrar com es feia, però amb tanta mala sort que va trencar els vidres d’una finestra de l’habitació on l’àvia i la mare tenien per cosir.
L’àvia, quan va sentir el soroll dels vidres trencats, els va recollir ràpidament, no volia que és tallés ningú però, amb tanta mala sort que es va fer un tall ben gros a la mà.
La mare va haver d’agafar l’àvia i portar-la corrent al metge, no parava de sortir-li sang. Estava tant espantada que, en sortir de casa del metge, la mare va caure escales avall, amb tanta mala sort que es va trencar la cama.
Al dia següent, el panorama de la casa era desolador.
El germà amb el cap ven apedaçat.
La finestra amb paper blanc apedaçada.
L’àvia amb un embolcall a la mà i ben apedaçada.
La mare amb la cama també apedaçada.
Tots enfadats amb el pare !
Feia gràcia que tot allò fos provocat per un senzill mal entès, per explicar el joc d’una pedra.

Nati Parareda 05/05/2020

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorComunicació de crisi institucional
Article següentL’obsessió per la centralització