Que no et puc enyorar, diu. Que no he compartit res amb tu perquè dins meu hi hagi aquest buit que ho omple tot.
Però ell no sap que jo soc papallona, que cada matí vinc volant al teu jardí i que em quedo allà, quieta, observant-te des d’una flor qualsevol. Que et veig quan prens el cafè sol, curt, ben fort. Com somrius quan algú arriba per demanar-te un cafè amb llet ben calent. Com t’enfades quan, a la cuina, aquella salsa no ha quedat com tu hauries volgut. El renec ressona per les parets i va a petar a la cassola on tu ja estàs afegint l’ingredient màgic que farà el miracle desitjat.
Ell no escolta les nostres converses que eixorden el meu cap de pardals, les que tenim al capvespre, asseguts a la fresca, tapats amb una manta, jo estiro per aquí, tu per allà. La solució la proposes tu. “Vine, que ja sé el que busques!” I et poses el cabell darrere l’orella i em mires de reüll amb una certa condescendència. I jo m’acosto desmenjada, sabràs tu el que vull jo? Passes el braç sobre la meva espatlla, jo col·loco el cap sobre el teu pit, tu continues parlant d’això i d’allò i jo faig que sí movent la testa, però no t’escolto, estic embadalida mirant el mosaic d’estels que s’ha dibuixat al cel, amb la secreta esperança de caçar-ne un de fugaç i demanar el desig que em crema dins: que així per sempre més, que la teva pell sigui el meu abric i que els teus ulls no deixin mai de descobrir-me.
Ell no entén que, de vegades, només cal un segon perquè el mon s’aturi i que jo m’hagi quedat clavada allà, girant i girant sobre el meu eix, sabent que, qualsevol dia d’aquests, tornarà a engegar. I jo cauré. I, evidentment, m’aixecaré. I tornaran a haver-hi dies i nits com les d’abans, on tu encara no existies i jo no sabia que es podia enyorar tant algú de qui ho desconeixes tot.
