Als Estats Units m’hi he trobat un país amb una cultura laboral potent i amb la tranquil·litat que hi ha feina per a tothom. La taxa d’atur pràcticament és nul·la i aquí qui no treballa és perquè no vol. Venint d’on vinc, m’ha sorprès molt positivament. No només per les xifres d’atur, que també. I no pas perquè Catalunya no sigui un país amb possibilitats però tot passa, un cop més, per l’actitud i el tarannà. Aquí les empreses aposten fort: els sous són alts, la gent penca i se sent motivada. La competència és un ingredient indispensable en la cuina laboral americana i es converteix en l’eix vertebrador per créixer en tots els nivells. És admirable la funció que fan les universitats als Estats Units com a font de recerca de nous talents, la gran majoria vinguts d’arreu del món. Aquí es valora la trajectòria acadèmica i la laboral. Al cap i a la fi, treballar-hi és sinònim de prestigi. No farem la comparació fàcil amb Espanya, oi? Justament ara que les universitats estan tocant fons perquè cada cop surten més titulacions falsejades.
La feina és només feina, d’acord. Però per a mi la feina és també actitud, vocació de servei, creixement i responsabilitat. Per això, després de 15 mesos vivint a les Amèriques, em sento cada cop més identificat amb el valor que aquí li donen al treball. Sobretot des de l’àmbit privat, que és a anys llum del públic. Als Estats Units ningú projecta el seu futur laboral en l’administració pública, al contrari que a Catalunya, on tothom mira de perpetuar-s’hi. A Amèrica la competència desitjada és en el sector privat. Generalment en el servei públic hi treballen aquells qui tenen menys estudis i els sous són inferiors. Per contrast, vinc d’un país on l’administració pública s’ha convertit en una màquina de convertir aspirants a una plaça a autèntics paràsits socials on l’única finalitat és disposar d’un lloc per a perpetuar-s’hi 20, 30 o 40 anys, si cal. Treballadors que amb el pas del temps han perdut la motivació, l’interès i la necessitat de ser productius. És allò tan antic del vuelva usted mañana o dit, a la catalana, “tal dia farà un any”. Persones improductives, ancorades a un sistema pervers que permet la inacció i que, a més, encara dona un seguit de privilegis com els dies d’assumptes propis (aquells qui gairebé ningú dedica a allò per a la qual cosa es van crear) o l’acumulació de triennis. I el que provoca enrojolar-se és premiar el treballador per arribar a l’hora! Als Estats Units, en canvi, no hi ha dies d’assumptes propis i de vacances, els dies comptats. Deixeu-me afegir que, tot i aquesta reflexió profunda, no pretenc ni crec que sigui just col·locar en el mateix sac a tots els qui treballen en l’administració perquè, com a tot arreu, n’hi ha de molt pencaires, especialment en el sector mèdic o en l’ensenyament.
Soc més partidari del sistema que es practica al sector privat americà, on es treballa per objectius i es recompensa per incentius. Aquesta fórmula vol dir tenir el personal engrescat, competitiu i atent. Així és com tothom rema en la mateixa direcció i amb un full de ruta concret. M’expliquen quin és avui el full de ruta de l’administració pública? El de servir els ciutadans? A quin preu? Puc arribar a entendre, segons assenyala un estudi, que l’Estat espanyol és el primer país europeu on més joves tenen com a primera opció treballar en l’administració pública. Ho puc arribar a entendre perquè també ho he mamat: la traïdora seguretat d’una feina fixa i per sempre, enganxa. Així és com ens han educat bonament els nostres pares: busca’t una feina per a tota la vida. I què hi ha ara segur i per a tota la vida?
La meva vida laboral ha passat en gran part per l’administració pública. Amb els anys vaig comprovar que no hi encaixo, que no m’hi sentia còmode. Jo soc de l’ara mateix i de decisions ràpides. D’avançar. D’això i d’allò altre. El tempo que marca l’administració m’ofegava. La burocràcia, la munió de paperassa i aquell ritme extremadament lent suposaven un topall. No estic fet per a això. No formo part de la cantarella ressonant de certs treballadors que només es miren el melic i tiren pilotes fora. O d’altres que es limiten a passar pel seu lloc sense pena ni glòria, treballant sota l’empara de la llei del mínim esforç.
L’actitud és un valor primordial a la vida. I a la feina també cal aplicar-la. Però l’administració pública té moltes limitacions per créixer professionalment. Tu arribes en aquell lloc i al cap de 20, 30 o 40 anys et jubiles allà mateix, en la mateixa butaca. Per a alguns, seguretat. Per a mi, frustració. Per això el talent és en el sector privat. Quan vaig témer que podria caure en el parany de l’anarquia laboral, vaig dir prou. Sense por. Al contrari, amb determinació. I des que soc emprenedor em sento millor que mai. Deu sonar a contradicció, perquè treballo moltes més hores, però soc més feliç. Em sento realitzat, reconfortat i actiu. I això no té preu. Ho he fet superant els 40 anys, començant de zero i en un altre país. No he descobert la sopa d’all. N’hi deu haver una pila com jo. I de més sonats. Però un cop comences a navegar amb força, la satisfacció és molt gratificant.
I, per acabar, torno a Catalunya. He de dir que per sort som un país abraçat al petit comerç, als emprenedors i a aquells qui amb l’esforç diari n’han fet un referent europeu. Una recepta envejable. És aquesta gent, famílies senceres que, generació rere generació, com el meu pare, han treballat de forma incansable. Dissabtes i diumenges. De petit anant a vendre diaris amb la bicicleta i de més gran, amb el camió. Plovent i amb un sol insuportable. Ell és qui m’ha encomanat aquesta passió gairebé malaltissa per treballar. El primer d’arremangar-s’hi. És aquest el testimoni que he recollit de casa. El del petit botiguer de casa els avis, el de l’esperit emprenedor integrat en l’ADN. Picant pedra. Obrint el camí a pas ferm. Sabent que hi haurà obstacles, dreceres i via lliure però que amb fermesa, compromís i actitud s’arriba a bon port. I amb un punt de tradició escolta: sempre a punt. Aquesta és també l’essència de la vida. Perquè treballar també és vida.
