Que les primeres pàgines d’aquest llibre et parlin de la sensació de sortir de l’escola i arribar corrents a casa per connectar-te al MSN per veure si el noi que t’agradava també s’hi havia connectat i així podíeu iniciar un xat que duraria tota la tarda és el que t’enganxa ja des d’un bon començament. Perquè saps que, si ara tens més de vint-i-cinc anys, t’hi havies trobat.
La Dolly Alderton, periodista i escriptora born & raised a Londres, ens porta amb aquest llibre els memòries de la seva joventut, la seva col·lecció de records englobats dins la dècada dels vint anys, una dècada força moguda (com totes bé sabem). El llibre comença explicant-nos com la Dolly s’aproxima per primera vegada a l’amor romàntic sent una adolescent: el primer noi que li agrada, el primer petó, la primera borratxera o la primera vegada que una amiga la substitueix per un noi.
I és que l’amor romàntic és un dels protagonistes d’aquestes memòries… Sembla que, des de que deixem de ser considerades nenes, ens passem la vida buscant-lo, sentint-nos afortunades quan el trobem (tot i que només sigui per uns mesos) o sentint-nos les més desgraciades quan no ho fem.
Inevitablement, la Dolly es va fent gran i es converteix en una addicta a la sensació d’agradar, a la sensació de sentir-se invencible una nit de festa amb les seves amigues, a sentir-se adulta i lliure. Però, com sempre, els vespres de diumenge sempre acaben arribant, deixant-nos al pit aquella sensació de buidor enorme i fent-nos pensar que cap nit de festa és capaç de substituir un diumenge a la nit acompanyada d’algú amb qui tens complicitat.
A totes aquestes sensacions i vivències ens hi podem emmirallar perfectament (per això no podrem aixecar el cap de les pàgines en cap moment), i ho fem gràcies a la manera que té Alderton d’explicar-les: el seu estil cru, directe i sincer fa que la sentis propera, gairebé com una amiga amb qui quedes un divendres al sortir de la feina per explicar-vos “les misèries” amb una copeta de vi a la mà.
El llibre combina els capítols que t’endinsen a la vida de l’escriptora amb llistes de la compra, mails dirigits a grans grups de persones, receptes per superar una ressaca o una ruptura i les llistes de totes les coses que sap sobre l’amor.
Tot el que sé sobre l’amor amb quinze, vint, vint-i-cinc, vint-i-vuit i trenta anys són els capítols que articulen el llibre. He subratllat, encerclat i destacat la majoria de punts que les componen, perquè m’ha fet fins i tot angúnia que, tot i viure vides completament diferents, les noies d’entre vint i trenta anys passem per situacions completament idèntiques.
Si tens entre vint i trenta anys, has de llegir-te aquest llibre de manera gairebé obligatòria. Et farà riure, però també et farà plorar (igual que la teva joventut), et recordarà moments de la teva adolescència que creies oblidats, de la mateixa manera que també et recordarà el gust agredolç de les teves primeres relacions amb nois (que no repetiries per res del món però que et van ajudar a créixer).
Llegiràs les històries d’una adolescent intentant entendre què és això de lligar i perquè tothom hi juga, les d’una noia perduda intentant establir connexions profundes amb perfectes desconeguts mentre s’enfronta i lluita contra les TCAs i les d’una dona que ha entès que tot té el seu temps, que abans de pretendre ser estimada, t’has d’acceptar i estimar-te tu en primer lloc i que, finalment, ens explicarà tot allò que sap sobre l’amor.
L’Alderton no prova d’amagar-nos res, tampoc vol fer-nos de gurú (tot i que ens explica la història de quan un va intentar enganyar-la amb els seus encants) ni moralitzar-nos amb les seves històries; tan sols és una dona explicant-nos com ella ha fet front, amb penes i treballs, a aquesta meravellosa dècada que ens fa vibrar, patir i viure com si no hi hagués cap demà.
Durant tot el llibre, les amigues de la protagonista tenen un paper fonamental, sent sempre el lloc on busca consell abans de prendre una decisió (encara que després farà el que voldrà), on plorar després que un imbècil li trenqui el cor o a qui busca per celebrar la primera victòria a la feina. Així que sense buscar-ho ni pretendre-ho, es converteix en una oda al feminisme, a la sisterhood.
Everything I know about love és una crida a voler viure, i a poder-ho fer intensament sense ser jutjada, a voler estimar i ser estimada (cosa no sempre possible), a voler encaixar i a voler ser diferent. A l’amor. Al sexe. I a les amistats femenines, que no deixa de ser on hem après a estimar.
