En línia amb el pensament d’Isaiah Berlin, la majoria dels nostres liberals han convertit l’apologia del pluralisme en lloc comú del seu discurs polític. Aquesta defensa del pluralisme es basa en la creença que els valors són irreductibles entre si, i que, per tant, no hi ha manera de justificar racionalment la preferència d’uns valors sobres els altres. Qualsevol justificació d’aquest tipus seria en realitat un intent de fer passar per racionals i universals les nostres arbitraries preferències. Així entesa, la tasca del liberalisme seria la d’acollir la pluralitat, però mai amb la pretensió de superar-la o substituir-la per un acord sobre els valors fonamentals o sobre qüestions tals com el millor model de societat o el millor model de vida humana. Però com la vida en societat demostra constantment, el fet d’establir límits a la pluralitat de valors pretesament irreductibles i igualment (ir)racionals és condició necessaria per la supervivència de qualsevol comunitat humana i, per tant, preocupació fonamental de la pràctica política i del pensament polític. Al moment de la veritat, el liberalisme pluralista es mostra incapaç de justificar les seves pròpies eleccions i preferències en favor d’un determinat tipus de societat o d’un determinat tipus de model de vida. Perquè aquesta teoria de la pluralitat, suposadament deslliurada de tot judici de valor, es basa en realitat en un molt concret i determinat judici sobre la societat humana, que només en els més inspirats dels seus dies els nostres pensadors posen de manifest afirmant que “la diversitat constitueix una realitat valuosa en ella mateixa“. Gràcies a la pretensió de cientificitat acadèmica, els pensadors liberals s’estalvien la més feixuga, important i urgent de les seves tasques, que no és altra que la de justificar racionalment els seus judicis de valor sobre les democràcies liberals. Quan aquesta apologia de la pluralitat és en realitat una apologia de la multiplicitat de tradicions culturals presents en les democràcies occidentals, el liberalisme renuncia a la seva més autèntica i il·lustrada raó de ser; l’emancipació dels homes a través de la crítica a la cultura heretada.
