Ja veuen, mil articles; mil columnes. Ens fa un goig que no se’l poden imaginar que l’article número 1000 ens vingui de l’alta autoritat moral, professional, nacional, del P. Raguer, que no necessita presentació i que més que una columna ens ha dibuixat una bandera; en mots de Sagarra, ens ha recordat quins son els sons de les cornetes del nostre regiment. Aquest ha de ser el primer agraïment. Som al 1000 i en donem gràcies, ens aturem un instant i recordem que per a orientar-se cal, sobretot, saber d’on es ve.

Un vell i exitós empresari del cereal i de la farina em deia el dia que m’exclamava d’haver de fer un tou de facturetes de poc import, que les factures (les cobrades, s’entenia) son com les columnes sobre les que sustenta l’edifici d’una empresa i que posats a fer, més s’estimava l’estabilitat de la mesquita de Córdova (se sabia el nombre de milers de fines i estretes columnes que sostenen aquella joia) que la de la catedral de Chartres, òbviament molt més fermes, però comptables en magnituds de tres zeros menys. Això ho dic perquè d’alguna manera he de compensar l’ordinal, perquè en segon lloc a l’hora de citar-lo, però del bracet en importància, hi ha Mn. Ballarín, que suara ens feia 90 anys i que aviat ho celebrarem gairebé com mereix, que ni des del llit a l’hospital, amb febre i cànules i “morrions” amb tubets d’oxigen, no ha fallat ni un dia al seu compromís de regalar-nos el seu Degotall diari. Només això ja et vacuna contra totes les petites i no tan petites decepcions que dirigir la nau del Matí suposa (i sobre les que no m’esplaiaré, perquè si parles malament de la mula costa més de vendre).

Catalanitat, cosmopolitisme i radicalitat, en magnífica definició Xammariano-Torriana que a força de repetir-la ja és una divisa. Reivindicar-se hereus d’un esperit, d’una Catalunya impossible que s’obstina a sobreviure àdhuc als seus pecats d’origen, fer-ne honor amb la memòria i exercitar-se, amb paciència i bon humor, a mirar de trobar els mots que la reescriguin. Ho han fet ells, els columnistes que veieu aquí a l’esquerra de la vostra pantalla. Fer-ne la llista és ociós i corro el risc de deixar-me’n algun, i cap no es mereix estar al final de la llista. Uns son vells amics, companys de l’ànima, gairebé germans (si em perdoneu la mala traducció d’Hernández), d’altres te’ls acabes de trobar però t’adones que és com si ja ho fossin i que te’ls estimaves fins i tot abans de conèixer-los i agraeixes que el Matí n’hagi estat la causa. Gràcies a tots ells (ai, i elles! perdonin, senyores, que sempre em deixo de ser genèricament correcte). Gràcies als que sempre hi són, també als que treuen el nas de tant en tant, gràcies als que cent raons, buscades o no, han fet que ja no hi escriguin; gràcies a aquests darrers, perquè fins i tot les violències, quan hi han estat i han posat a prova l’amistat, no l’han trencada.

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. Ja fa un grapat d’anys que propis i estranys confonen realitat amb voluntat quan ens descriuen periclitats: un miler llarg d’articles, com un miler llarg de dits aixecats els diuen que no, dispensin, que potser els nostres no arribaran mai, però que els esperarem sempre, que mai se sap. De moment, més de 400.000 clics, més de 3000 subscriptors, més de 1100 amics al feisbuc ens animen a no defallir i a servar les banderes amb paciència i bon humor. Duc in Altum!

Joan Capdevila
Martorell, 1965. Vinculat al GEN, aprenent dels Mestres Espar, Ballarín, Galí (Raimon i Jordi), Sales, fundador de la FNEC a la UAB, membre de la Junta de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Veterinari. Membre fundador de l'Associació El Matí i primer director d'El Matí Digital. Diputat independent del grup d'ERC a Madrid.
Article anteriorEconomia matinera
Article següentMil matins