El 8 de desembre se celebra la festa de la Immaculada Concepció. La Constitució espanyola fou promulgada un 6 de desembre –potser es van dir “matem-ho” perquè tenien pressa per marxar de pont i no volien perdre el tren. D’aquesta manera, el pont de la Puríssima es va convertir en l’aqüeducte de la Immaculada i de la Constitució, la qual circumstància es presta al fàcil joc de paraules amb què hem intitulat aquest article.
El 1854 el papa Pius IX va definir el dogma de la Immaculada Concepció de Maria: per la gràcia de Déu i en atenció als mèrits de Jesucrist, la Mare de Déu va ser preservada del pecat original des del mateix instant de la seva concepció, i per tant va poder viure una vida lliure de pecat. Un dogma és un article de fe revelat per Déu, i com a tal és una veritat absoluta, definitiva, immutable, inqüestionable i absolutament segura sobre la qual no és possible tenir cap dubte; en conseqüència, cal que tots els creients l’acceptin i que hi creguin de manera irrevocable.
Doncs bé, quan un hom sent a parlar els unionistes de “l’estricte respecte al marc imposat per la Constitució espanyola”, ja no sap si està davant un argument polític o davant un dogma teològic. Deuen creure que la proximitat entre el Dia de la Constitució i la festa de la Immaculada Concepció reflecteix una estreta relació entre aquests dos dogmes. Potser sí que la Constitució va tenir una concepció immaculada i que ha viscut sempre una vida lliure de pecat.
Anem a pams: es va gestar lliure de pecat? Això sembla, ja que va ser aprovada en referèndum pel conjunt dels espanyols. Però i si la ciutadania hagués votat que no? Quines haurien estat les conseqüències? La Constitució no fou concebuda en un ambient neutre. Calia votar “sí”, perquè si hagués sortit “no”, l’alternativa no hauria estat “tornem-nos-hi a posar, a veure si ara ho fem millor”, sinó més aviat una tornada al règim anterior. Les condicions en què es va concebre la Constitució estaven viciades. Segurament, molt més que no ens pensem. No va tenir una concepció immaculada.
Ha tingut una vida lliure de pecat, la Constitució? S’ha aplicat com a norma de convivència, tal com en teoria va ser pensada? O s’ha aplicat com a norma de dominació? Doncs, home… L’aspecte més desafortunat de la Constitució ha estat justament el desenvolupament del títol VIII, el que tracta de l’organització territorial de l’estat. Després de 35 anys de vigència del text, aquest en seria el balanç:
-encara hi ha transferències a les comunitats autònomes estipulades a la Constitució que no s’han acomplert;
-ha estat impossible establir un repartiment de competències que impedís les ingerències i les duplicitats entre administracions;
-l’assumpció de competències per part de les comunitats autònomes no ha anat acompanyada d’un redimensionament a la baixa de l’administració central ni de les seves despeses;
-no existeix cap mecanisme legal al qual puguin recórrer les autonomies per obligar l’estat central a complir la llei –ni tan sols quan la llei incomplerta és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, una llei orgànica estatal, aprovada per les Corts Generals, referendada pels ciutadans i oportunament “reinterpretada” pel Tribunal Constitucional;
-la distribució dels ingressos públics i la del deute públic que se’n deriva, entre les diferents administracions, s’ha convertit en la principal font de conflictes de l’estat, atès que les autonomies gestionen despeses tan importants com la sanitat pública o l’ensenyament.
L’altre gran repte a què havia de donar resposta la Constitució era l’articulació d’un estat social de dret, la traducció jurídica del que coneixem com a “estat del benestar “. Drets socioeconòmics com el dret a tenir feina i rebre una remuneració suficient, el dret a un habitatge digne, el dret a unes pensions adequades i actualitzades, etc., han esdevingut disposicions merament semàntiques, en cap cas normatives, que només “guien” –vés a saber com— l’actuació del govern, però no són directament reclamables pels ciutadans davant els tribunals, ni tan sols davant el Tribunal Constitucional. Des d’una perspectiva liberal, la inclusió d’aquests drets en la Constitució fou una ingenuïtat, ja que en una economia de lliure mercat la garantia d’aquests drets queda fora de l’abast de l’estat i molt lluny de les seves possibilitats. El pragmatisme ha superat en aquest punt el normativisme.
En qualsevol cas, si es fa una interpretació laxa de la Constitució quan fa referència als dret socioeconòmics dels ciutadans, perquè se’n fa un de rígida quan parla de sobirania nacional, indissolubilitat de la unitat d’Espanya, pàtria única i indivisible, de l’exèrcit com a garant de la integritat territorial, etc.? On ha quedat el pragmatisme? Potser és tot
més simple, garantir drets no és del grat de la casta dominant, seria com autolimitar-se. Obligar els altres, sobretot a pagar, sí que és del seu grat.
Quan s’empra la Constitució com a marc inamovible i s’intenta sacralitzar-la, l’únic que es fa és dissimular un problema d’incapacitat política i transformar-lo en un problema jurídic, que no pot ser resolt a través del diàleg i el pacte o d’una consulta democràtica, sinó que depèn exclusivament d’una decisió “tècnica” d’un tribunal –tan “tècnica” com els criteris amb què són escollits i amb què actuen els membres del Tribunal Constitucional. El problema és que, encara que la resolució del tribunal fos realment tècnica, no s’aconseguirà resoldre el desacord entre la normativitat constitucional i la realitat política social. És el contrast entre el caràcter estàtic del dret i el caràcter dinàmic de la política.
En definitiva, senyors unionistes, deixin els dogmes per al Papa i treballin per adequar el marc jurídic a les circumstàncies canviants de la societat. I que la Puríssima hi faci més que nosaltres.
