En l’Antic Testament, entre Déu i les dones acostuma a haver-hi un abisme. Tant és així que, en el Talmud, s’afirma que el Senyor només va parlar amb una dona, Sara, l’esposa d’Abraham (Berakot, R. 20, 6). Una única conversa que només va servir per aprofundir l’abisme que ja separava les dones i Déu. Perquè quan Jehovà va anunciar-li que ella seria mare, malgrat la seva avançadíssima edat, Sara va riure. I quan Ell li va retreure la seva incredulitat, ella va negar haver rigut (Gen 18, 1-15).
Des d’aleshores, a causa d’aquesta mentida, el testimoni de les dones va ser considerat no creïble (Shebuot, M. 4,1).
En realitat, malgrat que el Talmud només posi la mirada en la conversa amb Sara, en l’Antic Testament hi apareixen altres intercanvis de paraules (en tots els casos, molt poques paraules) entre Déu i altres dones. Converses breus que gairebé sempre consisteixen en retrets i amenaces. Tal com succeeix, per exemple, amb Eva (Gen 3, 13) o amb Sèfora (Ex 4, 24-26).
Amb Eva, després que ella hagués tastat el fruit de l’arbre del coneixement. I amb Sèfora, quan ella talla el prepuci del penis del seu fill, per convèncer Jehovà que renunciï a assassinar Moisès (en una de les escenes més estranyes i difícils d’interpretar de tot l’Antic Testament). Sigui com sigui, més enllà del número i del contingut concret d’aquestes converses amb dones en l’Antic Testament, alguna de les expressions del Talmud són contundents, com quan, per exemple, assegura que és millor que “les paraules de la Llei siguin destruïdes pel foc, més que no pas ensenyar-les a les dones” (Sota, B. 19).
La mateixa natura de les dones les allunyava de Déu, perquè la menstruació les feia impures durant set dies. I, a més, cada unió amb el seu marit (que només es podia produir un cop purificades), les tornava novament impures (Lv 15, 19-30).
Molt pitjor era la situació de les dones que patien pèrdues menstruals constants, ja que eren considerades permanentment impures. Si era soltera, tenia prohibit casar-se. I si estava casada, el marit tenia el deure de repudiar-la, sense dret a recuperar el dot ni a retenir cap dels seus béns (Niddà, B. 12b). Fins al punt que havia de ser evitada com una leprosa (Zabim 5, 1-6) i, si entrava en un temple, podia ser assassinada (Lv 15, 31).
Amb la predicació de Jesús, però, tot va canviar. Vegem-ho.
Una dona amb pèrdues menstruals irrefrenables i que (malgrat haver gastat tots els seus recursos en metges) no havia pogut ser curada per ningú, s’acosta a Jesús per l’esquena i li toca la vora del mantell… I “immediatament l’hemorràgia es va aturar” (Lc 8, 43-44).
Aleshores, Jesús pregunta “Qui m’ha tocat?’” (Lc 8, 45). Conscient que ha comès un acte prohibit per la Llei, la dona voldria dissimular, però “veient que no podia amagar-se, tremolosa, va fer una passa endavant i es va llançar als seus peus i va confessar davant de tot el poble per quin motiu l’havia tocat i com s’havia curat a l’instant” (Lc 8, 47).
Segons la tradició religiosa, aquella dona havia comès un pecat, però segons Jesús, ha protagonitzat un acte de fe. I, per tant, en lloc de condemnar-la tal com preveia la Llei, li parla afectuosament: “Filla, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau!” (Lc 8, 48).
La relació de Jesús amb les dones trenca tots els motllos religiosos.
La tradició considerava que un estudiós dels textos sagrats no podia parlar amb cap dona pel carrer, ni tan sols amb la seva dona, la seva filla o la seva germana. I que qualsevol home que parla molt amb una dona acabarà al foc de la Geena infernal.
En canvi, en l’Evangeli de Lluc, trobem que entre els companys de Jesús, a més dels 12 apòstols, hi havia “Maria anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis; Joana esposa de Cuses, intendent d’Herodes, Susanna i moltes altres, que l’ajudaven amb els seus béns” (Lc 8, 2).
Curiosament (o no), els altres tres evangelistes “oficials” gairebé només parlen de les acompanyants de Jesús en el moment de la crucifixió. Mentre que, en els “apòcrifs” hi trobem versions força variades sobre el paper de les dones en l’entorn de Jesús (fins al punt que, un d’ells, atribuït a Maria Magdalena, presenta a la seva suposada autora com la deixeble preferida del mestre).
Almenys en alguns casos, l’actuació de Jesús ultrapassa tots els límits, fins al punt d’inquietar profundament gairebé tots els que l’han volgut interpretar al llarg dels segles.
Vegem-ne un exemple força inqüestionable.
Jesús havia estat convidat a dinar a casa d’un fariseu, anomenat Simó, quan, sorprenentment, entra a la sala una coneguda “pecadora de la ciutat” (Lc 7, 37). Amb ella, porta les eines de la seva professió. Es dirigeix cap a Jesús, s’agenolla davant d’ell, li renta amb llàgrimes els peus, els eixuga amb els seus cabells, els besa insistentment, els ungeix amb ungüent (oli perfumat) i els acarona llargament.
El senyor de la casa, el fariseu Simó, esclata: “Si aquest fos un profeta, sabria qui és, i de quina mena és la dona que el toca: és una pecadora!” (Lc 7, 39).
Finalment, Jesús reprèn la paraula, per explicar la història d’un creditor que perdona el deute de dos deutors. A un li perdona dos mesos de deute. A l’altre, dos anys. I aleshores pregunta: quin dels dos deutors estarà més agraït al creditor?
El fariseu sap que la pregunta el compara a ell amb la prostituta i sap que sortirà malparat de la seva pròpia resposta. I per això, de mala gana, contesta: “Suposo que [estarà més agraït] aquell a qui se li perdona [un deute] més gran” (Lc 7, 43).
Per acabar-ho d’adobar, Jesús explica per què el comportament de la prostituta ha sigut millor que el del fariseu: “Aleshores es va girar cap a la dona i li va dir a Simó [el fariseu]: «Contemples aquesta dona? Jo he entrat a casa teva [i tu] no m’has donat aigua per [rentar-me] els peus [tal com marquen els bons costums]. Però, [en canvi], aquesta dona m’ha rentat els peus amb les seves llàgrimes i me’ls ha eixugat amb els seus cabells. [A més], no m’has fet el petó [que els amfitrions han de fer als seus hostes, segons les regles de la cortesia], però [en canvi], aquesta dona, des del moment que ha entrat, no ha deixat de besar-me els peus tendrament. [I, finalment,] no m’has untat el cap amb oli [tal com estableix la tradició]; però aquesta dona m’ha untat els peus amb oli perfumat»” (Lc 7, 44-46).
Les conclusions que Jesús exposa a continuació són devastadores per a qualsevol concepció religiosa fonamentada a perseguir i condemnar els pecadors. I, en canvi, exalten una fe que s’expressa a través de la generositat i de l’amor: “Per tot plegat, jo et dic que els pecats d’ella, per molts que siguin, li són perdonats, perquè ha estimat molt” (Lc 7, 47). En altres paraules, és l’amor qui neteja els pecats. Encara més, no hi ha pecat en l’amor ni allò que es fa amb amor.
Els pecats no determinen la natura o la condició de les persones. No hi ha persones pecadores. En tot cas, hi ha persones que pequen. Mentre el fariseu sempre que parla d’aquella prostituta, la qualifica de “pecadora”, Jesús sempre parla senzillament “d’aquesta dona”. És més, no tan sols no és una pecadora, sinó que els pecats que hagi pogut cometre (encara que potser hagin sigut molts) són netejats pel seu amor.
L’expressió de Jesús és diàfana. No és pas ell qui perdona els pecats d’aquella dona, sinó que utilitza una frase en passiu (no en actiu) i sense complement agent (no hi ha un protagonista de l’acció): “Els teus pecats et són condonats” (Lc 7, 48). Una frase en què només apareixen un pronom i un adjectiu possessiu. Ambdós en segona persona singular. No hi ha ningú més que ella mateixa en la condonació dels seus possibles pecats, per molts que hagin sigut. Només ella i la seva capacitat d’estimar. Només la seva fe que s’expressa a través del seu amor. Només l’amor que neix del perdó, de la misericòrdia. D’un perdó que sempre és gratuït, d’una misericòrdia eterna i infinita.
Un cop més, Jesús no imposa cap càstig, cap sacrifici, cap penediment i ni tan sols cap propòsit d’esmena…
Malgrat l’escàndol dels “purs”, la conclusió de Jesús és clara i meridiana: “La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau!” (Lc 7, 50).
L’escena s’acaba amb aquest “Vés-te’n en pau!”. No hi ha res més. Ni tan sols una recomanació que no pequi més. Res de res. Al llarg dels segles, bona part del món cristià expressarà un malestar tant o més gran que el que van experimentar els fariseus davant d’aquesta escena i, en particular, davant les paraules finals de Jesús.
Als poderosos no sempre els agrada el perdó i l’amor. Sovint, prefereixen imposar càstigs i exigir penediments.
La incomoditat provocada pel text evangèlic de Lluc era tan difícil de gestionar que, cinc segles després, les autoritats van optar per mentir. I així, en les seves “Homilíes sobre l’Evangeli”, el papa Gregori Magne va fondre en una única figura tres dones diferents… La prostituta anònima descrita per Lluc, Maria de Betània (la germana de Llàtzer) i Maria Magdalena. D’aquesta manera, “naixia” una falsa “Magdalena penedida”.
Es tracta, doncs, d’un epíleg “inventat”, amb mig mil·lenni de retard, per tranquil·litzar els “moralistes”, incapaços de conviure amb un passatge evangèlic que, senzillament, no els agradava, perquè no s’ajustava a la seva visió del món.
Bona part del món cristià també mostrarà una enorme resistència a l’hora d’acceptar, en l’evangeli de Joan, el perdó de Jesús a l’adúltera, que els fariseus i escribes pretenien lapidar… “Tampoc jo et condemno. Vés i, d’ara endavant, no pequis més” (Joan 8, 11).
Durant segles, moltes autoritats i comunitats cristianes van considerar intolerable que Jesús hagués concedit el perdó sense ni tan sols exigir el penediment d’aquella dona acusada d’adulteri. I suprimien aquest passatge dels seus evangelis.
En paraules de sant Agustí, “algunes [persones] de fe dèbil, o fins i tot enemigues de la fe autèntica, per temor, jo crec, de concedir a les seves esposes la impunitat de pecar, treuen dels seus codis el gest d’indulgència que el Senyor va tenir envers l’adúltera, com si aquell que va dir “d’ara endavant, no pequis més “hagués concedit el permís de pecar”.
Aquest testimoni del bisbe d’Ipona mostra com, en moltes ocasions, la manca d’autoconfiança (i les inseguretats i les pors d’un mateix) es converteixen en una necessitat malaltissa de controlar i de castigar els altres.
El cristianisme va néixer amb la voluntat de garantir tres igualtats fonamentals: la igualtat entre jueus i gentils, la igualtat entre lliures i esclaus, i la igualtat entre homes i dones.
La primera d’elles va quedar garantida pràcticament des del principi, en gran mesura gràcies a la predicació i al prestigi de sant Pau, conegut significativament amb el sobrenom de “l’apòstol dels gentils”. La segona no s’ha consolidat, en termes legals, fins a la segona meitat del segle XIX (i continua tenint limitacions reals en diversos llocs del món, tal com posen de manifest qüestions com el tràfic de persones o el treball infantil). Mentre que la tercera, la igualtat entre homes i dones, malgrat alguns avenços inqüestionables en les societats occidentals, segueix molt lluny de ser una realitat efectiva gairebé arreu del planeta.
Queda molt camí per recórrer i el nostre compromís ha de ser el de culminar-lo plenament.
